estrip’s 11

Ha començat el nou curs escolar i la vida comença a recobrar la normalitat. Pares i mares, especialment elles, podran rebaixar el nivell d’estrès i, en bona part, el traspassaran  a mestres i professors. Tot el que passa entorn de la comunitat educativa importa, però en essència perquè el desig general és que no passi res. Però, passa, i molt. Sembla que una de les grans discussions del nou curs és si el mòbil  ha de ser un element més en la formació dels alumnes. Si, com la majoria de pares ja l’han convertit en un apèndix de les seves anatomies, els fills han d’assumir-ho i els mestres han  d’explotar-ho en benefici de la formació dels més menuts.

Els experts i, per damunt de tot, l’experiència ens acabaran regalant uns resultats i ens tocarà decidir, com a societat, el camí a seguir. Però, en tot cas, és un intent de donar resposta a una realitat que ha vingut de la mà del progrés i de les noves tecnologies. Però, què passa quan ens veiem obligats a forçar la màquina de les escoles, perquè el rol familiar i social obvia algunes de les seves obligacions. Aquesta seria la causa que aquest curs s’hagi implementat una assignatura obligatòria de l’Educació Secundària Obligatòria (ESO): Servei Comunitari, amb l’objectiu que un gran nombre d’alumnes faci activitats voluntàries en diferents entitats socials. Els alumnes realitzaran, a més de la formació dins el centre,  tasques de la seva elecció, per un total de 20 hores, fora de l’horari lectiu. 

Sí, per a participar en activitats de Servei Comunitari fora del centre o en horari no lectiu, l’alumnat necessita l’autorització escrita dels seus pares, mares o tutors legals D’altra banda, el Departament d’Ensenyament signarà convenis amb les entitats que col·laborin amb els centres de titularitat pública, mentre els centres privats i privats concertats hauran de signar amb les entitats el document jurídic que correspongui. Tot molt ‘normatiu’.

Les entitats socials veuen, en aquest Servei Comunitari, una oportunitat d’obrir els ulls dels més joves a les mancances reals i que tenen a tocar de la nostra societat digital i del benestar. I que sigui una manera de captar futurs voluntaris per a les infinites associacions que tenim al nostre territori per donar servei als més necessitats i poder fer front, entre tots, a les mancances afectives i de recursos materials a les quals no pot arribar l’Administració. L’esperit solidari i comunitari no acabarà arrelant, però, si no som plenament conscients que és feina de tots. I que el principal exemple és el que arriba als menors des de l’entorn familiar.