Helena Picó
Directora de Naura Fundació Caixa Manlleu
Dissabte 10 d’octubre vaig tenir la sort de ser a l’últim concert d’Oques Grasses a l’Estadi Olímpic. I, encara avui, quan penso en aquella nit, el primer que em ve al cap no és l’escenari, ni les llums, ni tan sols les cançons. És la gent.
Milers de persones cantant, ballant, emocionant-se i compartint una mateixa experiència. Adolescents, joves, pares i mares, persones de totes les edats, colles d’amics i famílies senceres. Públics diferents, amb vides i preocupacions segurament molt diverses, però que durant unes hores compartíem una mateixa il·lusió. I vaig pensar en com n’és, d’extraordinària, aquesta capacitat que tenim de connectar les unes amb les altres.
Oques Grasses ha aconseguit una fita històrica: omplir quatre vegades l’Estadi Olímpic, reunint 220.000 persones. Un grup nascut a Osona, que va començar tocant en escenaris petits, ha estat capaç de generar un fenomen col·lectiu difícil d’imaginar fa uns anys. I ho ha fet cantant en català, amb una manera de fer pròpia, sense renunciar als seus orígens.
Com a osonenca d’adopció, també vaig sentir una bona dosi d’orgull. Perquè ens recorda que el talent no entén de codis postals i que des dels nostres pobles poden néixer projectes capaços d’arribar molt lluny. Però, més enllà de l’èxit musical, el que em sembla realment interessant és la capacitat que han tingut de crear complicitats entre generacions, de generar un sentiment de pertinença i de fer que milers de persones se sentissin part d’alguna cosa compartida.
En una de les últimes cançons, La gent que estimo, hi ha una frase que m’ha quedat ressonant: «Queda amor en aquest món». Cinc paraules que, enmig de tanta gent, adquireixen un significat especial i ens recorden la força dels vincles que ens uneixen.
Vivim en una societat cada vegada més connectada digitalment, però on, paradoxalment, moltes persones se senten soles. Tenim centenars de contactes al mòbil, però no sempre disposem d’espais on trobar-nos, relacionar-nos i compartir experiències reals.
I aquí és on crec que el fenomen d’Oques Grasses ens deixa una reflexió que va molt més enllà de la música. Les persones necessitem socialitzar, sentir-nos reconegudes, formar part d’una comunitat. Necessitem espais que ens uneixin i ens permetin descobrir allò que compartim, més enllà de les diferències.
Després d’anys treballant en el món social, cada vegada estic més convençuda que un dels grans reptes que tenim és precisament aquest: crear oportunitats perquè les persones es trobin i estableixin vincles. Evidentment, no cal reunir 55.000 persones per aconseguir-ho. Pot passar en una conferència en un poble petit, en una activitat cultural, en una entitat, en un projecte de voluntariat o simplement al voltant d’una taula. El que importa no és la dimensió de la trobada, sinó allò que genera entre les persones.
I tampoc hem de confondre una multitud amb una comunitat. Compartir un concert no resol la soledat ni les desigualtats, però ens recorda una cosa essencial: tenim una enorme capacitat de connectar, d’emocionar-nos col·lectivament i de construir complicitats.
Dissabte, Oques Grasses s’acomiadava dels escenaris. Però crec que ens va deixar alguna cosa més que un grapat de bones cançons i records inoblidables. Ens va recordar que, en un món que sovint ens empeny a viure cadascú pel seu compte, continuem necessitant sentir que formem part d’un nosaltres.
I aquesta, sens dubte, és una molt bona notícia.