Oriol Vidal Bayés

Hi ha veritats que t’acompanyen al llarg de tota la vida. Però cal una espurna -unes paraules senzilles, un gest genuí o una mirada sentida- perquè cristal·litzin en un instant de lucidesa.

Fa pocs dies la ciutat de Vic va lliurar la Medalla d’Or al meu avi, el Dr. Bayés de Luna. Sens dubte, el més gran reconeixement que ell podria haver imaginat: un homenatge a casa.

Va ser just en aquell moment, amb les emocions a flor de pell, que vam prendre consciència de la dimensió de la seva figura i de la sort que havíem tingut de créixer al seu costat.

Coneixíem de sobres els reconeixements internacionals assolits per les seves fites en cardiologia: la síndrome que duia el seu nom, el Dia Mundial del Cor que havia impulsat al capdavant de la Federació Mundial del Cor (World Heart Federation), la seva lluita incansable perquè Vic tingués una Facultat de Medicina o els nombrosos llibres que havien omplert les biblioteques dels joves aspirants a metges.

Però mai havíem tingut l’ocasió de sentir, en veu de pacients, amics i coneguts de professió, l’empremta que havia deixat la seva particular manera d’entendre la medicina.

«Venia a recollir-nos a casa amb el seu cotxe i ens portava al centre de reumatologia de Barcelona perquè la meva mare, diagnosticada d’estenosi mitral i amb risc d’embòlia, pogués ser visitada», explicava la filla d’una pacient que no parava d’agrair la seva vocació i entrega.

Col·legues de renom internacional li havien dedicat, fins i tot, un article en una prestigiosa revista científica, titulat “The Bayés Spirit”, on lloaven la seva humanitat i la receptaven com a part essencial de l’èxit professional. “Un metge humanista”, el descrivien. Entregat a la cura de les persones i enamorat del seu país i la seva ciutat. Sempre fidel a les arrels i compromès amb la comunitat. Advocant pel voluntariat com a recurs per humanitzar la mirada científica.

Amb un ull clínic incalculable, era capaç de reconèixer tots i cadascun dels seus pacients només fent una ullada al seu electrocardiograma.

Avui, el seu testimoni és una oportunitat per posar llum al camí. Perquè, més que mai, la medicina té el gran repte, davant la celeritat del nou paradigma tecnològic i productiu, de no perdre la seva vocació genuïna.  

Vivim temps de grans avenços, que posats al servei de les persones, permetran millorar -i molt- les nostres vides. Però, al mateix temps, existeix el perill real i latent que, amb l’increment de la pressió assistencial, o la burocratització excessiva, la medicina s’acabi allunyant d’aquesta funció essencial que tant ha calgut lluitar per preservar.  

Ara més que mai, cal una medicina que posi al centre la persona, que l’escolti i doni respostes als seus problemes. Una medicina humana, holística, que es construeixi amb vocació i dedicació.

Els professionals que treballem en l’àmbit assistencial tenim el deure de ser útils, propers i compromesos. Amb la vida de les persones i, també, del nostre entorn.

L’homenatge que el meu avi ha tingut l’honor de rebre és més que un reconeixement a una trajectòria mèdica. És un clam, alt i clar, perquè en cada visita, en cada atenció al pacient, en cada decisió mèdica, s’exerceixi una medicina amb coneixement, sí, però, sobretot, amb mirada humana.

Gràcies, avi, per ser un far que inspira, i per ensenyar-nos que la medicina es fa amb el cor.