Mercè Baulenas i Joan Moreno

Mare i pare de l’Arnau i l’Oriol

Quan algú et diu que, per diferents circumstàncies, uns pares han perdut un fill o aquest ha patit afectacions severes, el primer que et ve al cap és el desig de que no et passi mai, que no hagis de viure el mateix que aquella família. I amb por penses “bé, això no em passarà mai”. Però malauradament, situacions no desitjades com aquesta, passen més sovint del què ens pensem i, de vegades, et toca. Nosaltres som uns d’aquells pares a qui li ha tocat una loteria que mai vam voler. Però amb orgull podem dir que som els pares de l’Arnau Baulenas, un nen,  ara ja de 19 anys,  que va néixer com qualsevol altre infant que tots coneixem, aquell infant que omple les converses de les famílies quan s’expliquen com de trapella és i un munt de coses que fa i que no ens agrada que faci.

Dissortadament, un fatal divendres, quan l’Arnau  tenia 2 anys, una meningitis sumada a una parada cardiorespiratòria el va portar a una mort gairebé segura quan anava d›urgència cap a Barcelona, a la Vall d’Hebron. La vida, però, et dona sempre noves oportunitats i realitats i l’Arnau, després d›uns dies debatent-se entre la vida i la mort, va sobreviure. L’Arnau, però, ja no era el mateix que coneixíem, ja no era aquell infant que feia rebequeries i criaturades. Fins i tot li podríem haver canviat el nom, perquè el nostre fill era algú ben diferent.

L’Arnau va patir unes lesions cerebrals que el van deixar pràcticament com un vegetal: no parlava, no es movia, no menjava per ell mateix, no hi veia… Res de res. Però aquell Arnau, o aquell fill que havíem de tornar a conèixer, ens amagava molts secrets i moltes experiències que mai ens hauríem pensat. Una de les primeres vivències va ser descobrir que l’Arnau era i és capaç d›aixecar una allau de solidaritat molt gran. Ho sabeu tots aquells que, al llarg dels anys heu estat amb nosaltres,  i que avui aprofitem per donar-vos les gràcies. Moltes gràcies, no ens heu fallat mai.

En aquest nou inici, recordem sempre les paraules d’un doctor de la Vall d’Hebron que, marxant de l›hospital tristos i enfonsats, ens va donar una llum d›esperança. Només ens va dir: treballeu, treballeu i quan el vostre fill no pugui més, descanseu i torneu a treballar. Que fàcil és dir unes paraules i que fàcil és animar a la gent.

Primera lliçó de l’Arnau: no us rendiu mai. Quan més treballàvem, ell més ganes tenia de treballar; un lluitador incansable, sense límits, un exemple de superació humana. Anys i anys de treball, amb molta gent que va creure en ell i en el seu esperit de superació. Totes les persones que heu format part de la vida de l’Arnau, sou part d›aquesta superació, tots i totes sou el gra de sorra que l›heu fet persona. Sou, també, el seu èxit. 

Mentre l’Arnau no parva de donar-nos lliçons de vida, dia rere dia, va néixer el que ha estat una peça clau a la seva vida: el seu germà, l’Oriol. L’Oriol, sense poder-ho triar ha viscut en una família diferent, un tipus de família que a un nen petit li costa d›entendre. Per què més per a ell que per a mi? Per què el fan caminar d›aquella manera i a mi no? Per què el porten al vàter a mi no? Que trist que és per uns pares no poder fer-li entendre a un nen petit que nosaltres no ho vam escollir, que no ho sabem fer d’una altra manera. Segur que amb els anys entendrà i acceptarà les nostres disculpes per no poder ser, per a ell,  els pares que ens hauria agradat ser. Segur que sí, perquè l’Oriol té un secret ben guardat que el fa molt i molt especial: sap estimar, és tot cor. Això sí que el fa molt gran, i encara més quan parla del seu germà, de qui se’n sent ben orgullós i perquè sap que s’ha convertit en el seu pilar principal. Gràcies, Oriol, ets el millor germà que l’Arnau podria tenir.

Però què ens han portat aquests 17 anys de treball incansable amb l’Arnau? Per una banda molt d’esforç, molta lluita i molt desgast. Però, per altra banda, ens ha omplert molt. L’Arnau fa grans a aquells que l’envolten. Ell simplement és transparència, harmonia, sinceritat i estima. Ell ens ha ensenyat que només les petites coses ens fan feliços de veritat. Ell és tots aquells valors que molts han perdut; estimar, no odiar i mirar de ser feliç compatint amb els altres la teva felicitat. Ell és desborda una gran immensitat d›energia positiva que impregna tothom a qui coneix. Ell és poesia en estat pur, no té ni pot tenir enemics, ningú el pot odiar, perquè mai faria mal a ningú. Us hem parlat d’una primera lliçó d’algú que havíem de conèixer i que amb els centenars de lliçons que ens ha ensenyat amb tot aquest temps, de ben segur ens ha fet millor persones. Al final és el que val. Pensar diferent ja veieu cap a quin lloc ens està portant, només heu de mirar el món. Però l’Arnau sempre ens demostra que hi ha un camí bo i que hi ha molta gent que el segueix. A tothom us diem: no us rendiu mai, nosaltres no ens redirem mai per fer un món millor.