OSONA/estrip.- Un dels voluntaris de Creu Roja Osona, en Joan Riera, ha baixat fa pocs dies al País Valencià a fer tasques logístiques de distribució de productes de primera necessitat per a totes les víctimes de la Dana. En un dels darrers missatges a les xarxes, des d’aquesta entitat ens recorden: «Encara hi ha molta feina a fer! Pensem globalment, però actuem localment». Carles López, president de Creu Roja Osona, va ser-hi dues setmanes abans de Nadal i, al programa De Tots Colors de Ràdio Vic, recordava amb emoció aquells dies, per les històries diàries que li explicaven els afectats i també pels vincles que acabes forjant amb altres voluntaris «dies inoblidables convivint i compartint una emergència com aquesta».

«Aquests dies toca recuperar les històries de València, de la Dana, perquè sembla que estigui un xic oblidat. Creu Roja, en general seguim estant al terreny i quan fan peticions a escala nacional, com que ara ja està obert al voluntariat, fem el que podem i si podem anem cap allà, que encara hi ha feina». El Carles va estar deu dies allà, abans de Nadal, de cap de grup de Catalunya, dies durs a escala emocional i físic. Tenien ajudes psicològiques si calia, però no va fer falta, «això també em va demostrar que de ment som forts. Ja no anàvem a netejar, ni treure trastos, sinó la tasca principal que teníem era fer repartiment de calefactors, humidificadors, matalassos, kits de llit. Després em van ficar en el grup de les erugues, cadires elèctriques que fèiem servir per pujar i baixar gent». Amb els aiguats els ascensors van quedar afectats i hi havia gent gran o nens amb mobilitat reduïda, que no podien anar a passejar o al col·legi. «A les 7 del matí ja havíem d’anar a buscar canalla per baixar-los i que poguessin agafar l’autocar per anar al col·legi. I tornar a agafar una mica la rutina, crec que era important per a ells agafar aquesta rutina i sortir del que era la desgràcia que van tenir. Em pensava que havia d’estar només set dies, però vaig estar tres dies més perquè em van demanar que formés els voluntaris que arribaven, amb el tema de la cadira eruga. Vaig formar 34 persones».

El dia a dia era molt emotiu, «miraves els ulls i parlaves amb la gent afectada i t’obrien les portes de casa per ensenyar-te com havia quedat tot. Tenies els sentiments a flor de pell. Escoltaves històries que et posaven els cabells de punta i tu només podies donar ànims i abraçades, que també ens anaven bé a nosaltres». Vist per la televisió et fas una idea, però «quan arribes allà ho tens en 3D. Mires i dius, no pot ser, això va fer l’aigua? Vaig recórrer Aldaia, Catarroja, Alfafar… Tots els pobles. El que més afectava eren els cotxes apilats, entre 4, 5 i 6 pisos de cotxes. I marcats amb una creu i un número que indicava els morts».

«Quan parlaves amb la gent i et posaves a la seva pell, comparties aquesta tristesa, impotència o ràbia, era una mescla de tots. Emocionalment, no era només he parlat amb una persona i ja està, i me’n vaig. És que acabàvem de repartir un calefactor i t’anaves a fer una altra missió que era repartir un matalàs i llavors et trobaves una altra persona que t’explicava també la seva desgràcia. Te n’anaves a una altra família, a un altre lloc, a repartir una altra cosa i t’explicava aquella desgràcia, durant tot el dia podies haver estat amb deu o quinze persones que t’havien d’explicar la seva desgràcia. Però acabaves girant full, perquè si t’ho emportaves, no acabaves. I jo, després de deu dies, dic ara sí que necessito una casa, carregar piles, veure la canalla, veure la família, per poder tornar un altre dia»

En Carles explica que acabes fent relacions especials i un vincle personal algunes vegades, perquè durant deu dies anaven a buscar les mateixes persones, «la gent que anàvem a buscar era superagraïda, perquè sense nosaltres i sense les màquines que portàvem, la seva filla no podia anar al col·legi. Agafaves una mica d’amistat i una mica de confiança. O gent gran que feia 30 o 40 dies que no sortien de casa,  perquè no podien baixar o pujar les escales. Recordaré sempre l’expressió d’una persona de 87 anys quan baixàvem, cada vegada que ens acostàvem a la porta i ella veia la claror, li canviava la cara».

El Carles, passats dos mesos, segueix emocionat, «aquest granet de sorra que hem aportat… m’he sentit útil i he sentit que feia falta. Després d’haver passat tant, encara hi som, perquè encara ho necessiten. I allà segueixen fent falta voluntaris i segueix havent-hi gent que està fotent un cop de mà». Les relacions d’aquells dies, entre voluntaris, també són molt especials, «amb una emergència així fas molta pinya. I quan dorms, esmorzes, dines, sopes, comparteixes… Clar, fas molt bona amistat. Hi ha molt bon feeling. I, a més, quan tots som de Creu Roja, ja vol dir molt… Convivint i compartint una emergència com aquesta, hi ha un vincle que queda»

En Carles acaba fent una pinzellada dels voluntaris que Creu Roja té a Osona i que estan al voltant de 400. «És un número bastant elevat, però sempre en falten, mai no n’hi ha prou». Comparteix l’afirmació que qui prova el voluntariat difícilment deixa de fer-ho, «sí, sí. Perquè crec que fer de voluntari és una cosa que enriqueix a un mateix. Enriqueix fer accions que són un cop de mà, ja sigui amb un reforç escolar a un nen, com amb un acompanyament a una persona gran o amb mobilitat reduïda, com anar en una gran emergència, com ha sigut a València. Doncs això, quan hi estàs involucrat, dius, calen voluntaris per poder ajudar aquesta gent que ho necessita. I això reconforta emocionalment i personalment».