estrip’s 30

Dissabte 8 de maig, sol radiant i dia esplèndid. Amb pluja pel davant i pel darrere, el cel va acompanyar la diada de la trobada de les entitats de Vic amb els seus convilatans. La Mostra es va celebrar a la rambla del Passeig i només perillava la seva suspensió en cas de pluja. I no, el temps va acompanyar i ja hem deixat enrere la pausa forçada de l’edició del 2020, a causa de la pandèmia. Va ser un dia generós, tot i que es van trobar a faltar un bon grapat d’entitats, la meitat de paradetes respecte a 2019.

I és que la pandèmia ha forçat que moltes entitats hagin hagut de passar el 2020 en blanc. Les directrius i recomanacions sanitàries han comportat que la gran majoria d’activitats altruistes programades pengessin el cartell de ‘tancat per la CODID19’. Afortunadament, aquesta petjada de solidaritat que guia les accions socials de la nostra comunitat ha estat guia i motor de les accions de solidaritat i compromís que s’han viscut en aquests mesos d’estat d’alarma, de confinament i de por malaltissa.

Aquest 8 de maig a Vic ha estat simbòlic, el Passeig estava ple de complicitats, de ciutadans agraïts, de voluntaris amb ganes de treballar i de visitants sorpresos i entregats al que ha de ser el punt de represa cap a una activitat solidària i d’entrega als altres que són la marca de les entitats presents i absents a la Mostra de Vic. Hi ha ganes de treure’ns la mascareta, d’abraçar i d’acompanyar els més fràgils en un camí de vida que ens permeti compartir el màxim benestar.

No ve un camí de flors i violes, ans el contrari. El sol d’un dia va anar acompanyat de pluges i tempestes, i aquest és el camí que tenim al davant. Cal recuperar la vitalitat de les entitats, s’han d’articular vies per mantenir aquest voluntariat que s’ha descobert en temps de pandèmia i s’ha de donar suport a totes aquelles iniciatives que ens aportin estructura comunitària. Aquests dies estem patint un continuat assalt a la nostra intel·ligència i a la capacitat d’argumentar un criteri propi a partir de les dades que es fan públiques. Què passa amb les vacunes? Per què impera l’argumentari econòmic i no el sanitari? Qui frena l’alliberament de les patents? Per què ens enganyen amb la capacitat de producció mundial? I així un munt més de qüestions. No hi ha respostes de: dos més dos són quatre. En un any no es podria vacunar tot el món. Els laboratoris que produïssin vacunes deixarien de banda les altres produccions? Els malalts crònics es quedarien sense medicaments? Hi ha una manca alarmant de planificació i les decisions globals acaben sent pernicioses a escala local. Per això, avui més que mai, les entitats solidàries del món local són més necessàries i imprescindible que mai, perquè la seva vacuna, l’amor, no té data de caducitat.