estrip’s 22

Els Estels Silenciats és una iniciativa sorgida a Manlleu entre els familiars d’usuaris de la residència Aura. Volen donar veu a totes aquelles persones que viuen confinades en aquests centres, a causa de la pandèmia del coronavirus. Hi ha molt a dir i a fer, però retornar la dignitat del viure a la nostra gent és un dret innegociable. Veure les escenes de familiars enfilant-se a les baranes per poder saludar el pare o la mare que acaben de treure al balcó trenca el cor i sentir els crits de salutació fa ressolar llàgrimes de complicitat. L’actuació de l’Administració és indigna, a tots nivells, uns per normativitzar i buscar culpables (en lloc d’acompanyar, assessorar i personalitzar) i els altres per omissió (s’excusen en les competències, quan sempre hi ha accions a fer vorejant, si cal, unes normatives indecents).

Els Estels Silenciats no s’han constituït, encara, en associació, perquè la seva mobilització és de sentiment i necessitat. La seva pàgina al Facebook ja compte amb més de 1700 membres d’arreu de Catalunya. Allà s’expliquen històries personals i situacions incomprensibles com aquesta: «A hores d’ara m’és impossible contenir la ràbia, avui he anat a recollir roba a la recepció de la residència i com que no tenia hora de visita, he intentat des del carrer enviar una salutació a la meva mare que estava asseguda a la terrassa.  Immediatament l’han obligat cridant a entrar al recinte. Se m’ha trencat el cor!!!». I quan parles amb ells t’expliquen que són situacions paral·leles, que no són anècdotes, que són fets habituals.

A partir d’aquesta mobilització i denúncia pública han començat ha arribar les paraules, que no les accions, dels polítics i responsables de torn. Estudiaran mesures, modificaran protocols, pateixen com ningú la situació… Però les preguntes són molt senzilles. Posaràs en perill un familiar, el pare o la mare, actuant irresponsablement i buscant situacions de risc a partir de la teva activitat diària? Aquesta és una de les preguntes que es fan els familiars. Es pregunten si un cuidador de la residència té més cura que ells en la seva vida social, perquè avui dia els contagis vénen des de fora. O per què no es fan activitats locals que els ajudin a recuperar l’ànim i la vida?

Hi ha una frase de la Lola Muñoz, una de les impulsores, que ha colpit a xarxes socials i mitjans de comunicació i que s’utilitzin, també, des d’una Administració que segueix inactiva: «No es moriran de covid, però es moriran de tristesa». Avui els familiars tenen les visites i els contactes tan restringits que la gran majoria d’usuaris han fet una davallada brutal, han perdut mobilitat i la part cognitiva i sensorial. L’absència  dels familiars també ha significat molta més feina pels cuidadors i no l’atrapen… Solitud i aïllament. La mare de la Lola, en un instant de lucidesa li va demanar: «Què hem fet tan dolent perquè ens castiguin d’aquesta manera?».