estrip’s 15

La tradició ens ha guiat moltes vegades a escriure la carta als reis i això, avui, segueix sent un motiu per començar el nou any amb il·lusió. La diversitat de la nostra societat, però, també comporta que moltes nenes i nens de les nostres escoles segueixin amb incredulitat una situació que no viuen a les seves llars, però que anhelen incorporar a la seva vida, perquè el que veuen i senten és que uns senyors amb vestits de luxe porten presents materials a aquells que els van a rebre pels carrers de pobles i ciutats. Hi ha qui pensa que és una festa consumista per excel·lència, comparable a jornades ‘globals’ com el ‘black friday’. L’evidència de la societat del consum és molt difícil modificar des de la suma de les accions individuals i, en tot cas, no ha de justificar que ens convertim en acèrrims detractors d’una tradició tan nostrada. Fer valdre les nostres arrels i referències com a poble només hauria de servir per facilitar l’entesa i la integració de comunitats nouvingudes que, per diferents circumstàncies de la vida, han convertit la nostra terra en la seva llar temporal i, de nosaltres depèn, en la terra de les seves il·lusions.

La carta als reis és d’una significació transcendental si en volem fer una lectura positiva. Ha marcat, amb el pes de la inconsciència que genera la tradició, el camí de moltíssima gent. Cert que en la infantesa els desitjos se centren en l’entorn material, però molts tenim constància de quan un menut, conscient ja del seu entorn, escriu en aquell paper màgic que s’acabin les penes del dolor més proper provocat, massa vegades, per alguna malaltia que colpeix un familiar molt proper. Amb el temps, la carta als reis es converteix en un llistat de bones decisions que volem posar en pràctica en el transcurs dels propers 365 dies. I en això passa com amb els grans de raïm de les dotze campanades… de tant en tant aconseguim menjar-los tot, però moltes vegades o som curts d’empassar o la sobtada pressa ens porta a ennuegar-nos i fracassar en l’intent. Però no hem d’oblidar que també hi ha molts dels nostres ciutadans d’edat avançada que ja no tenen il·lusions materials per escriure, ni un llistat de bones intencions a complir, només un full en blanc al davant que són incapaços d’omplir, tot i que amb una sola paraula serien feliços: amic. La soledat no desitjada, el flagell de la nostra societat del benestar, el full en blanc de la carta als reis.

La carta als reis de la revista Estrip és molt simple, que siguem capaços de seguir obrint els ulls de la nostra societat perquè s’adonin d’un dels nostres tresors, aquell voluntariat que tots portem a dins.