estrip’s 42

‘Eufòria’, el concurs musical de TV3 en què 16 concursants han competit per convertir-se en el millor nou cantant de Catalunya, ha batut rècords d’audiència i la cadena ha aconseguit atrapar el públic jove. Eufòria ha canviat tots els esquemes, l’audiència majoritària -un 28,9%- del programa se situa setmanalment entre la franja de 13 a 24 anys i entre el públic de 4 a 12 anys, la xifra encara es dispara més -fins al 34,6%-. Sembla doncs que els joves no s’han oblidat de la tele, i que si els fan continguts adreçats a ells, els devoren.

Els concursants pugen a l’escenari per enfrontar-se i col·laborar entre ells en una competició, que pot canviar el seu destí i catapultar-los directament a la fama. Molts ni tan sols havien cantat mai en públic. Hi havia de tot, qui ha fet estudis d’il·lustració, monitor d’extraescolars, qui treballa al negoci familiar, un take-away, una estudiant de Publicitat i RRPP, una altra que va estudiar estètica i perruqueria i ara treballa a una xarcuteria d’un supermercat, hi ha un manicurista de professió, un monitor de patinatge, una professora de balls llatins, un estudiant d’un grau en ball i arts escèniques, un altre que ha estudiat moda i música electrònica, una feminista i defensora dels col·lectius més vulnerables, una estudiant de Logopèdia, una altra que fa de cambrera al restaurant familiar, un electricista que és un ‘manetes’ del bricolatge, un estudiant de magisteri infantil o un professor d’anglès.

Seria senzill criticar els valors i falses expectatives que desperten espectacles televisius com ‘Eufòria’ o com en el seu dia, a principis de segle, ‘Operación Triunfo’. Però no hem de menystenir tot allò de positiu que aporta i que ens pot ajudar a reflexionar cap al model de societat que volem. Hi ha un relat de col·laboració que és important destacar, també de comunalitat, de relacions i de projectes d’ajuda mútua, i d’aprenentatge del fracàs. I aquest darrer és un dels exercicis que cal treballar més a fons. En els altres hi ha una barreja d’aparador que, de vegades, fa difícil discernir quin percentatge hi ha d’amor, d’aquesta entrega sense esperar res a canvi, d’acció de voluntariat.

De l’eufòria al fracàs hi ha una línia molt fina, que si no s’ha treballat amb rigor, a la família i a l’escola, acaba generant individus fracassats i apàtics i això acaba impregnant l’entorn i ens porta a una societat submisa i conformista. El fracàs també pot ser el pòsit d’una espurna d’il·lusió que ens il·lumini el camí d’una nova lluita, perquè la vida va a empentes i rodolons i el més important és ensenyar que sempre ens podem tornar a aixecar i mostrar que hi ha una mà disposada a ajudar. I el voluntariat i les entitats socials sempre són camí, també amb eufòria i fracàs.