estrip’s 50

Quantes activitats s’organitzen al nostre entorn de les quals penja la paraula solidaritat? Segurament podríem organitzar un tour que ens omplís tots els caps de setmana de l’any. I ens quedaríem curts en els qualificatius que poden acompanyar totes aquestes accions: lloables, integradores, inclusives, igualitàries, equitatives, benèfiques, exemplars… És fantàstic poder obtenir un doble plaer i fa de qualsevol d’aquestes activitats programades un exercici de comunitat altament satisfactori. Ara que arriba el bon temps, primavera a tocar, caminades i curses solidàries representen perfectament aquesta ‘bisatisfacció’.

Però totes aquestes activitats lúdiques solidàries, relacionades amb l’esport o amb qualsevol acció de suport a una entitat social, programades per particulars, empreses, clubs o administracions requereixen un pas més de conscienciació. Si ens quedem amb l’instant de la paradeta de torn o amb el flaix del moment de la inscripció quan recorden a qui aniran destinats els diners, estem infravalorant els esforços i entusiasme dels organitzadors i les activitats de qui acabarà beneficiant-se de l’aportació monetària, més o menys afortunada.

La Marató de TV3 és un exemple de controvèrsia, perquè com hi ha grans defensors de l’activitat, també té els seus detractors, precisament perquè el més important per a molts dels participants és la seva pròpia activitat i el fi o destí del suposat esforç col·lectiu és el menys important. Es fa una rentada de cara que a molts els serveix de quota solidària anual. Amb la pandèmia de la Covid es van desbordar les accions protagonitzades pel ‘voluntariat anònim’ i precisament aquest nom va permetre encabir-hi a tothom, també els que no es van moure del seu espai de confort o els que només es van apuntar als aplaudiments al balcó dirigits als sanitaris i altres agents socials que posaven la seva vida en risc.

La societat actual, desbordada d’informació, viu immersa en l’aparador de les xarxes socials, el més important és el que s’aparenta, la façana. Pocs obren la porta per mostrar el que hi ha a l’interior. La societat del jo primer i del jo més està deixant al descobert unes mancances mai vistes en l’entorn del tercer sector. Hi ha una manca de voluntaris alarmant i la participació de les empreses, especialment les grans i les multinacionals, és cada dia més escassa. Les presses del nostre dia a dia ens allunyen de la reflexió i la ponderació. Si ja és patètic com s’han escurçat els minuts de silenci per dol en les activitats esportives, es fa difícil imaginar que amb cada acció etiquetada de ‘solidària’ es puguin destinar uns minuts a informar de les activitats i necessitats de l’entitat a la qual es vol donar suport. Ho fem?