estrip’s 68

Les desgràcies també porten solidaritat i unió de pobles. La tragèdia del País Valencià ens ha agafat endurits amb l’experiència de la Covid i ha mobilitzat de nou la societat civil i el voluntariat anònim ha tornat a ser el gran protagonista. Els mitjans de comunicació no s’han cansat de buscar històries personals i accions heroiques per traslladar aquesta nova mobilització emmarcada en ciutadans de l’estat espanyol. No ens toca analitzar la resposta del sector polític, més pendent de la lluita pel poder que no de l’encàrrec que els hi hem donat els ciutadans: solucionar els problemes de la societat. O, com recorda José Antonio Marina en el llibre ‘Història universal de les solucions’, els polítics (l’haurien de tenir de capçalera) haurien d’aprendre a facilitar la ‘pública felicitat’, aquella oblidada i noble accepció de la política com a mitjà per a resoldre els conflictes i que és fonament de l’ètica.

Formar part d’una lluita és una situació històricament descrita com un maremàgnum d’emocions i genera orgull, satisfacció, comunitat i felicitat compartida. Les imatges i les històries entorn d’aquesta tragèdia se centren en els dos extrems l’heroïcitat i la incompetència, però això no ha fet més que seguir estimulant les ganes i la necessitat de participar en qualsevol acció, activitat o mobilització que porti aquest component de solidaritat amb els afectats per la tragèdia. Tot i que els mitjans de comunicació no es cansen d’intentar posar nom al voluntariat anònim, la immensa majoria de persones, empreses i tota mena d’entitats que s’han mobilitzat el que menys busquen és aquest efímer reconeixement, sinó formar part d’aquesta munió que se solidaritza amb els afectats per la tragèdia.

Qui més qui menys ha tingut oportunitat de col·laborar en alguna de les iniciatives que està en marxa en favor dels damnificats del País Valencià. Coneixem i tenim noves d’alguns voluntaris de la comarca que s’hi han desplaçat i han estat participant en els durs treballs de neteja. No calen noms i cognoms dels voluntaris, però sí dels damnificats i desapareguts, perquè després de l’eufòria de solidaritat dels primers dies i setmanes tenen por de sentir-se oblidats. Aquest és un esforç permanent que hem de fer tots en les accions diàries i en els esdeveniments més cridaners. La pròxima crida més imminent és la del Gran Recapte, des dels bancs d’aliments catalans s’ha decidit donar un 50% del que es reculli al País Valencià, això suposarà penúries pels bancs locals, a menys que, una vegada més, la ciutadania respongui i decideixi donar el doble que l’any passat i així no afectar la gent necessitada del nostre entorn.