estrip’s 77

Ha començat el curs escolar i, com cada any, envoltat de conflictes personals i generals. Si els problemes es repeteixen any rere any, com és que no es poden solucionar? Senzill, els governants, els que decideixen, no fan bé la seva feina. Evidentment, ells no han d’aportar ‘idees’, per a això hi ha, suposadament, un gruix de funcionaris que tenen la capacitat de pensar i proposar solucions en allò que són experts. No ens podem, ni volem, creure que la seva raó de ser és fomentar un conflicte permanent entre administració i administrat. De fet, fa dies que des de diferents fronts s’insisteix en una reflexió que de tan òbvia s’ha abandonat al fons del primer calaix dels servidors del ciutadà: Importa més la correcta execució del procediment que la persona a qui afecta i les repercussions socials que pot tenir.

Ensenyament viu una constant conflictivitat amb el destí dels docents que no tenen plaça fixa i els alumnes que no poden estudiar al centre escolar que ha escollit la família. Si per als primers el més important seria la distància amb els problemes conseqüents de mobilitat, conciliació familiar i fins i tot de salut mental, en alumnes i famílies el fet de forçar l’escolarització en un centre no volgut significa condicionar la vida i el futur d’una persona a causa, també, d’una burocratització que, per protegir una suposada igualtat d’oportunitats, perjudica a qui hauria de defensar.

S’aixequen veus, constantment, reclamant una desburocratització de l’Administració, que els processos siguin senzills i que posin la persona en primer terme. Reclamen donar valor a la definició de servidor públic. És senzill i còmode acusar els funcionaris de tots els mals, però si anem a l’arrel veurem que la responsabilitat primera recau en els polítics, en la seva poca capacitació, en la delegació absoluta que han fet, al llarg dels anys, de les seves funcions i en l’obligada necessitat de posar controls a les seves decisions a causa de la seva arbitrarietat i, molt sovint, per haver estat protagonistes de decisions fraudulentes i corruptes.

Hi ha un munt d’articles crítics amb la situació actual, les queixes són constants i els exemples posen nom i cognom a aquestes situacions. Els administradors mateixos acaben reclamant actuacions i ofereixen respostes genèriques de flors i violes, però sense accions concretes que es puguin implementar de seguida. Començar de zero i exàmens de capacitació als polítics semblen impossibles, però intentar que cada dia hi hagi un xic més de compromís per les dues parts, administrador i administrat, seria un bon inici.