Xavier Farrés

Metge de família

 

El sistema sanitari català, ja prou tensat des de fa molt temps, està encara immers en la pandèmia covid, marcada per la setena onada i la progressiva aparició de noves variants. Estan augmentant molt els contagis i el nombre de positius i es tornen a sobrecarregar els centres d’atenció primària i els hospitals. Malgrat que hi ha una alta taxa de població vacunada amb la pauta completa, el que ens va succeint té el comportament lògic enfront d’aquest virus, i és que els nivells d’anticossos que teníem amb les vacunes estan baixant de manera important i les noves variants escapen en gran part de l’acció preventiva de les vacunes. 

Des de fa anys la nostra sanitat afronta un seguit de canvis i noves realitats que fan més necessari que mai dotar-la del finançament i dels recursos pressupostaris suficients per a donar-hi resposta. L’increment del pressupost destinat a salut hauria de ser inqüestionable. I de fet, no oblidem que el sistema sanitari català ja necessitava més recursos abans de la pandèmia. És un dèficit històric llargament reivindicat i encara no solucionat. Perquè, a part de l’impacte de la pandèmia, hi ha moltes necessitats que cal atendre vinculades a l’augment demogràfic, l’esperança de vida, la cronicitat, la dependència i els canvis socials.

Fa falta incrementar el nombre de professionals sanitaris, les inversions en estructures i equipaments i tenir dotació extraordinària per seguir atenent la realitat covid. 

En el que respecta a l’increment de professionals en tots els estaments sanitaris, sobrecarregats notablement en la majoria d’entitats i institucions que presten serveis de salut, cal que l’augment del nombre de places vagi acompanyat d’una estabilització en el seu lloc i d’unes condicions de treball dignes per evitar la interinitat i transitorietat i que aboqui a la fuga de bons professionals a altres comunitats o altres països. És un mal remei que només es puguin fer contractacions temporals davant d’una situació que ho és tot, menys temporal. Cal tornar a fer atractiu per als professionals el nostre sistema sanitari públic.

Aquí cal fer un punt i a part rellevant. La pèrdua d’aquesta atracció del sistema sanitari català fa que molts professionals marxin dels CAP i dels Hospitals a la recerca d’altres llocs de treball on tant les condicions laborals com les retributives són molt millors. És una realitat que no es troben metges ni infermeres i que cada vegada més hi ha serveis d’atenció primària o d’especialitats hospitalàries amb un gran nombre de vacants per cobrir, amb tot l’impacte que comporta per atendre a les creixents  demandes d’atenció sanitària per part de la població. Les causes són ben conegudes, però les solucions no s’apliquen. 

Per a fer-s’ho mirar és també el fenomen, que es va repetint cada any, que no es cobreixen les places de metges residents de família que s’ofereixen, no  interessa aquesta especialitat i no perdem de vista que han de ser les metgesses i metges que en el present i futur han d’atendre els nostres CAP. Una de les prioritats del sistema sanitari català ha de ser l’enfortiment de l’atenció primària i comunitària, mantenint la qualitat i l’equitat. 

Una altra conseqüència que no és menor i que impacta en la salut de les persones és que la situació actual està provocant un retard en els diagnòstics, les llargues llistes d’espera per a proves i intervencions quirúrgiques, el col·lapse de l’atenció especialitzada i una davallada en el seguiment de patologies cròniques. És necessari  dur a terme de manera ferma i decidida els canvis pertinents, ja que de fa anys la situació no tan sols no millora sinó que empitjora, i cada vegada serà més complicat revertir-la.

Tot això ha de venir, però, acompanyat d’una altra urgent necessitat del nostre sistema català que és que molts centres sanitaris han de créixer en espai físic. Els CAP, a molts municipis, s’han fet petits i urgeix la seva ampliació o la construcció de nous. És molt difícil l’atenció a la salut de les persones si no hi ha aquest espai suficient, consultes per encabir tots els professionals que hi treballen (metges, infermeres, llevadores, pediatres, administratius, metges i infermeres residents, odontòlegs, estudiants pregrau) i  uns espais dignes de confort i espera als ciutadans que s’hi atenen. 

Hi ha d’haver una partida important per a inversions per a Centres d’Atenció Primària nous, equipaments i infraestructures. Molts s’han quedat petits, envellits i obsolets. A més s’incorporen a l’atenció primària altres professionals com psicologia, fisioteràpia, dietista, però en la majoria de centres no hi ha espai físic per encabir-los. El mateix passa en molts hospitals quant a dèficits estructurals, d’espais i d’equipaments. 

Evidentment que el finançament del sistema sanitari és del tot insuficient, però la seva millora ha d’anar també acompanyada de millores en les condicions laborals i salarials dels professionals de tots els estaments sanitaris. Per tant, necessitats detectades, remeis identificats, però cal que els apliquin si no volem que de mica en mica el sistema sanitari es vagi diluint.