Mateu Turró i Calvet

Catedràtic de Transports de l’ETSECCiP 

de la Universitat Politècnica de Catalunya

Les persones amb mobilitat reduïda han pogut veure com, a poc a poc, el sistema de transport públic s’ha anat adaptant a les seves necessitats. La primera gran acció per facilitar l’accés sense restriccions, amb cadira de rodes, es va produir amb la construcció del Metro de Washington. La guerra de Vietnam havia deixat a molts militars amb problemes de mobilitat i l’administració dels “veterans” va forçar a posar ascensors ben amplis a totes les estacions de la nova xarxa subterrània de metro. La pressió dels “herois de guerra” va ser essencial per fer un canvi radical en el concepte d’accessibilitat al transport públic. Les associacions de minusvàlids mai no han tingut la mateixa força, però, amb el temps, han anat aconseguint que, almenys de la majoria de països més desenvolupats, els sistemes de transport públic s’hagin anat adaptant, perquè els pugui utilitzar tothom sense gaires restriccions.

Avui tenim administracions públiques, com la Generalitat o l’Àrea Metropolitana de Barcelona, que s’ocupen, en principi, del tema i faciliten serveis fixos o esporàdics per a persones amb mobilitat reduïda. Tinc la impressió, però, que amb el temps s’han anat burocratitzant i serveis que tenien iniciativa i empenta per anar millorant ràpidament la situació, s’han anat acomodant a la continuïtat d’allò que fa anys que van posar en marxa. Fora de l’àrea metropolitana, l’AMTU (Associació de municipis per la Mobilitat i el Transport Urbà), que és la responsable dels serveis de transport públic, no sembla que tingui un interès particular en aquest problema, que s’anirà agreujant amb l’envelliment de la població; un problema que ja és particularment greu a les zones rurals cobertes per l’AMTU.

És evident que, tot i que es contemplen millores importants en les xarxes ferroviàries i, darrerament, en les actuacions previstes a Rodalies, hi ha encara moltes millores a fer. De cara al futur continuarà essent necessari fer algunes inversions costoses en infraestructura, com el condicionament d’estacions de tren i metro, però els canvis més radicals han de venir de l’aplicació de les noves tecnologies. Una de senzilla és la gestió de la informació que, amb les noves eines d’intel·ligència artificial, ha de permetre adaptar millor l’oferta a la demanda. En aquest sentit, la gestió de les flotes de vehicles adaptats podrà ser molt més eficient que ara i donar serveis de més qualitat. A poc a poc, s’anirà desenvolupant un sistema amb vehicles sense conductor que permetran acostar a les persones amb limitacions de mobilitat a estacions adaptades i a centres hospitalaris o d’alta demanda de viatges. És a les zones rurals, en particular, on es podrien aprofitar millor les opcions d’aquests vehicles de conducció automàtica per a una evolució cap a serveis més adaptats a les necessitats i menys costosos. És també en aquestes zones més aïllades, en particular en les zones de muntanya, on el potencial dels robotaxis (o drons sense “aviador” que porten viatgers per l’aire amb temps molt curts) és més gran. Seran serveis relativament econòmics i molt útils per mantenir la població dels petits nuclis que convé segueixin habitats.

Aquesta visió dels serveis futurs per a les persones amb dificultats per desplaçar-se pot semblar una mica irreal, però la prosperitat de la nostra societat cal associar-la a garantir el “dret a la mobilitat”, o sigui, el dret a poder desplaçar-se amb bones condicions per atendre les nostres necessitats bàsiques. Si aconseguim gaudir de la riquesa i els impostos que generem a Catalunya, caldrà portar aquest dret al nivell exigible a una societat propera i que protegeix als seus ciutadans més vulnerables, incloent-hi al gruix creixent de persones d’edat. Per això cal que les associacions de persones amb dificultats de mobilitat i, en general, les que defensen el transport públic, comencin a plantejar-se demandes que vagin més enllà de reivindicacions puntuals per a resoldre petits problemes i abordin les seves exigències amb ambició, però emmarcades en perspectives de futur que en garanteixin la seva eficiència a llarg termini.