Xavier Farrés
Metge i regidor de Salut i Ciutadania de Vic
«Rebo molt més del que jo dono…». Aquesta expressió és la recompensa més gran, no econòmica ni quantificable materialment, que obtenen les persones vinculades d’una manera o altra a les moltes entitats socials existents. I és la força i estímul que esperona a què dia a dia dediquin moltes hores a detectar i pal·liar les necessitats dels qui passen per mals moments.
Les entitats socials no solen ser objecte habitual de grans titulars ni notícies de premsa ni d’articles d’opinió. Però quan ens arriben notícies de les seves activitats són rebudes sempre com a ‘bones notícies’. Aquelles informacions que quan les reps desperten al teu interior un benestar emocional en veure com amb la seva tasca diària ajuden als més necessitats. I a la vegada una certa indignació o preocupació en copsar que hi ha moltes desigualtats socials. A vegades són com entitats poc conegudes, sovint volgudament, que no solen buscar afany de protagonisme, no busquen reconeixement de mèrits, premis, fotos o elogis, sinó que des del silenci i poca fressa es dediquen al que realment els inspira i els mou: el servei i ajuda a les persones necessitades i als col·lectius més fràgils i vulnerables de la societat.
La seva principal satisfacció apareix quan any rere any, amb les seves accions poden donar un cop de mà a moltes i moltes persones. I cada vegada més, atès que la situació de risc de pobresa i d’exclusió social, la crisi econòmica, la precarietat laboral i l’atur, fan augmentar la bossa de ciutadans que hi recorren.
Són entitats molt proactives, amb un munt de projectes destinats a combatre l’impacte de la crisi i les desigualtats socials a les famílies. Un suport fonamental per a les administracions públiques i per a la societat civil. Alguna cosa ens està fallant socialment quan cada vegada hi ha més persones que sort en tenen de les accions dels voluntaris i de les entitats.
Les entitats socials aporten des de la seva capacitació, missió i especialització el que es necessita per a una mínima dignitat per viure. Els bancs d’aliments, els menjadors socials, els albergs, l’habitatge, el suport a domicili, la reinserció social i laboral, la detecció de necessitats amagades, són el gruix d’objectius i accions que esdevenen la principal raó d’existir de les entitats i del tercer sector. I el que és encara més lloable és que la gran quantitat de feines que desenvolupen se sustenten en un gran nombre de voluntaris i voluntàries, l’altre pilar fonamental i indispensable per aconseguir donar resposta a les necessitats socials.
Les mateixes entitats, però, també a vegades tenen dificultats de subsistència. Necessiten suports econòmics i de persones per a mantenir els seus programes i projectes. És trist quan algunes s’han de dissoldre i aturar les seves activitats. Des de les administracions també cal que siguin ajudades, ja que sovint substitueixen o complementen a aquestes en els serveis i ajudes bàsiques de la vida digna de la persona o famílies.
Conversar amb els voluntaris és apassionant i és contagiós el seu entusiasme, il·lusió i motivació per dur a terme els seus projectes. I una cosa en què tots estan d’acord és que el voluntariat i aquesta tasca social ‘enganxen’ i generen una fortalesa que fa possible superar qualsevol entrebanc. A més, fer de voluntari és una manera de continuar servint a la societat i de canalitzar les teves capacitats cap al servei dels altres. I quan un voluntari explica la seva vivència i testimoniatge, transmet la necessitat de viure aquesta experiència per comprendre aquella frase que sovint diuen: «rebo molt més del que jo dono…».
Les necessitats i programes per a la infància, joves, persones grans, salut, ensenyament, alimentació estan al nucli dels àmbits d’actuació. En definitiva, s’aboquen a pal·liar totes aquelles mancances que fan que les persones no tinguin cobertes les seves necessitats bàsiques i elementals de la condició humana.
En èpoques en què cal promoure la recuperació de valors en una societat cada vegada més mancada, però paradoxalment més necessitada d’ells, aquestes entitats adquireixen un paper rellevant i transcendental. Cal ajudar-les a dur a terme la seva labor, formar-ne part activa i assegurar el relleu i continuïtat. Si reflexionem per un moment què passaria si no existissin aquestes entitats i els voluntaris, encara les valoraríem molt més.
Solidaritat i voluntariat, els dos principals components
Deixa un comentari