Ester Busquets Alibés

Cooordina la Càtedra de Bioètica de la Fundació Grífols UVic-UCC

Les grans desgràcies acostumen a mostrar amb molta cruesa la vulnerabilitat humana, però també posen de manifest la gran capacitat de resposta col·lectiva. Així com la pandèmia de COVID-19 va despertar una onada de solidaritat sense precedents, la DANA que es va acarnissar amb alguns pobles de la Comunitat Valenciana ha estat un altre exemple d’humanitat ciutadana en moments de crisi. Davant la devastació causada pel temporal, els voluntaris i voluntàries, a diferència de les institucions públiques, no han fallat, i han acudit a les zones afectades amb l’únic objectiu d’ajudar i acompanyar els que més ho necessitaven. Aquesta resposta ciutadana, que inclou tant aquells que s’han desplaçat a la zona zero com els que, des de la distància, han mostrat la seva solidaritat amb donacions materials, reflecteix el bo i millor de la nostra societat i mereix ser reconeguda i posada en valor.

Curiosament en la història d’un poblet situat a pocs quilòmetres de l’epicentre de la tragèdia hi trobem una reflexió carregada de simbolisme sobre la força del poble en temps d’adversitat. Es tracta de Rocafort, un municipi estretament lligat a la figura d’Antonio Machado, perquè hi va residir durant la Guerra Civil. Des d’allà, el poeta va escriure al seu amic David Vigodski unes paraules que, encara avui, són un clam a la dignitat col·lectiva: “A Espanya el millor és el poble”. Aquestes paraules, sorgides d’un moment de profundes dificultats, semblen haver inspirat l’esperit que molts associen amb la frase que, tot i no ser nova, ha ressorgit amb força durant aquests dies: “Només el poble salva el poble”. Més que una consigna, aquesta expressió sintetitza el poder transformador del compromís col·lectiu davant la inacció i les limitacions dels poders públics. Representa la confiança en la gent comuna per prendre la iniciativa en moments crítics i posar-se al servei dels altres amb una empenta i una generositat dignes d’elogi.

Cal dir-ho: amb un esclop i una espardenya, els voluntaris eren allà, enfangats fins al coll, netejant carrers, buidant cases i portant aigua i menjar a aquells a qui la gota freda havia deixat en una situació molt dura. Sense grans recursos, però amb convenciment, la seva presència es va convertir en un símbol de fraternitat i compromís. La desorganització institucional va deixar un buit que la ciutadania va intentar omplir amb coratge, però també amb impotència. Però cal ser clars: hauria estat millor no haver de dependre tant de la bona voluntat de milers de persones, perquè això hauria significat que les institucions feien el que havien de fer, en el moment que tocava. La solidaritat ciutadana no pot ser el pegat que compensi una gestió pública deficient, sinó que ha de ser un valor complementari, no un substitut.

Un aspecte rellevant quan es parla de solidaritat és recordar que aquesta no pot limitar-se als primers dies, quan l’impacte de la tragèdia és encara molt viu. És imprescindible mantenir-la viva en el temps, no només per acompanyar els damnificats en el llarg i difícil camí de la recuperació, sinó també per exigir responsabilitats polítiques. Per la magnitud del temporal, alguns danys materials podien ser inevitables, especialment en un territori on les construccions en zones inundables són un problema crònic, agreujat ara per la crisi climàtica. Però el que resulta absolutament inadmissible és la manca de mesures eficaces per protegir les vides humanes. Cada una de les 216 morts és una ferida que es podria haver evitat, un recordatori cruel de la incompetència que no pot quedar impune. La solidaritat més enllà del fang no només implica reconstruir cases i carrers, sinó també exigir justícia per a les víctimes. I la manera més efectiva i digna de fer-ho és amb fermesa en l’exigència de responsabilitats immediates i, d’aquí a un temps, amb sensatesa a les urnes, per evitar que des del poder es tornin a posar en perill les vides de les persones.