Xavier Farrés

Medicina i política

Les administracions locals dins de les seves competències i responsabilitats tenen la missió de treballar pel benestar dels seus ciutadans procurant que puguin tenir una vida amb dignitat i amb qualitat. En el decurs de les etapes de la vida són moltes les circumstàncies que poden fer que les persones passin a tenir, de sobte o de manera imprevista, un grau més elevat de dependència i necessitar els ajuts i suport social.

Les necessitats creixen i també es diversifiquen, per raó de l’envelliment, per temes de salut, per dificultats econòmiques o laborals, per una soledat no desitjada, per problemàtica social o per emergència habitacional, entre altres causes.  A més, cada vegada la gent viu més anys i hi ha un seguit de necessitats que se li modifiquen com poden ser l’atenció sanitària i social, amb més dependència i fragilitat, la necessitat d’acompanyament i cures o l’adaptació dels habitatges. La societat i les administracions han de pensar com organitzen els recursos, i com cuiden les persones buscant un equilibri amb la sostenibilitat del sistema. I l’administració local, com la més propera al ciutadà, hi té un paper molt rellevant.

La proximitat permet als serveis municipals identificar situacions de vulnerabilitat abans que es cronifiquin. Aquesta detecció és clau per evitar que situacions puntals es converteixin en estructurals i poder adequar polítiques socials a les realitats canviants de les societats. La coordinació amb les entitats del territori encara ajuda més a tenir una visió completa de les necessitats socials i a prioritzar les intervencions. L’administració local no només ha d’actuar quan el problema ja existeix sinó que també pot prevenir-lo amb programes educatius i de suport emocional a infants i adolescents, amb activitats comunitàries per combatre la solitud i reforçar vincles o amb campanyes de sensibilització sobre salut mental, convivència o igualtat.

Una línia important, i on cal invertir en recursos econòmics, tècnics i humans, és la de donar suport directe a les persones i famílies per mitjà d’actuacions com l’acompanyament professional, treball social, educació social, recursos d’emergència, allotjament temporal, aliments, suport jurídic i programes d’inserció laboral i de formació. Cal evitar caure en el bonisme, tenir criteris justos i equitatius i demanar una corresponsabilitat i contraprestació a les persones beneficiàries. Un excés d’ajuts directes pot generar dependència si no s’acompanya de polítiques d’ocupació, formació i autonomia personal. Tot plegat orientat a garantir la dignitat i l’autonomia de la persona i les famílies. Per dur a terme totes aquestes actuacions, el món local ha de treballar en xarxa i coordinar-se amb el teixit associatiu del seu entorn, amb el voluntariat, i cocreant projectes comunitaris compartits.

Un dels grans reptes socials actuals és l’habitatge. L’administració local ha de promoure polítiques d’habitatge accessible com per exemple crear o ampliar parcs d’habitatge social, regular i incentivar el lloguer assequible o rehabilitar espais buits per donar-los un ús social. Sense un habitatge digne, la resta de polítiques socials perden eficàcia.

Els municipis tenen un paper clau en garantir que tothom tingui accés a serveis bàsics. Els pressupostos de les administracions locals han de contemplar i adequar-se a les creixents necessitats socials, amb mirada fixada a reduir les desigualtats i a prevenir l’exclusió, a millorar la qualitat de vida de tota la població, enfortir la cohesió social i la convivència i respondre als reptes actuals que com a societat tenim. La despesa relacionada amb el món social s’ha d’augmentar claríssimament tenint en compte les noves realitats sociològiques, demogràfiques i  la vulnerabilitat i fragilitat que com a individus o col·lectius tenim.