estrip’s 14

La Cimera de l’ONU pel Canvi Climàtic més llarga de la història, la COP25 de Madrid, es va tancar el diumenge de la Marató de TV3. Res a veure la gran festa de la solidaritat catalana amb unes negociacions que finalment han aconseguit un acord mínim i vergonyant que ho deixa tot obert de cara a la Cimera del Clima de Glasgow, el desembre de 2020. El document “reemfatitza amb greu preocupació la necessitat urgent d’afrontar la bretxa” que hi ha encara entre els compromisos estatals i l’objectiu de mantenir l’escalfament global per sota dels 2 ºC i els 1,5 ºC. I també recorda als estats que l’any que ve entra en vigor l’obligació dels països rics d’aportar 100.000 milions anuals al fons verd contra el canvi climàtic. En aquesta cimera només s’ha aconseguit que 84 països, dels prop de 200 representats, es comprometin a presentar plans més durs el 2020, com ha demanat l’ONU en diverses ocasions. Dins d’aquest compromís hi trobem Alemanya, França, Espanya i el Regne Unit. El problema és els que no hi són: EUA, la Xina, l’Índia i Rússia (que junts sumen al voltant del 55% de les emissions mundials d’efecte hivernacle) no han donat senyals durant aquesta cita de voler ser més ambiciosos.

L’enorme pressió social que hi havia sobre aquesta Cimera del Clima a Madrid, amb l’eclosió del moviment climàtic estudiantil i d’una figura mediàtica com la jove sueca Greta Thunberg, va forçar els negociadors a tancar un acord de mínims que no pugui ser interpretat com un fracàs total, així els països hauran de presentar compromisos climàtics abans de la Cimera de Glasgow, de manera que l’ONU pugui elaborar un informe que indiqui “on estem respecte a l’objectiu de l’Acord de París de mantenir l’escalfament global per sota dels 1,5 ºC”. Finalment, s’ha ajornat la decisió sobre els mercats de carboni i ha deixat en standby aquest mecanisme de compravenda de drets d’emissió. No tocar-ho ha estat un èxit, perquè el perill era anar enrere altra vegada.

Les veus més crítiques, ONG’s i petits països que pateixen la dictadura dels poderosos, sí han consensuat una resposta: “Aquest text és completament inacceptable i és una traïció a la gent de tot el món que pateix els impactes de l’emergència climàtica”. 

La decisió de les grans potències democràtiques està sustentada en les decisions dels polítics electes i això, com sempre, ens ha de fer reflexionar. El nostre dia a dia és com una gota d’aigua en un oceà, però sense la suma d’elles no hi hauria el gran mar. La inoperància del poder no ens ha de desanimar, ha de seguir sent incentiu per forçar-nos com mai a fer les coses bé i en conseqüència, perquè la força de l’exemple és multiplicador en el nostre mar de vida.