Montse Porta

Mestra i Directora de l’ Escola Solidària

Aquestes setmanes hem vist mestres que s’organitzen, pancartes a les entrades dels centres educatius i converses als passadissos que van molt més enllà del temari. La vaga docent ha entrat als centres i, amb ella, preguntes que no sempre tenen una resposta fàcil. Què vol dir defensar l’educació?  Què estan aprenent els alumnes enmig d’aquest context convuls? Més enllà de les aules, el sistema educatiu viu dies de tensió i reivindicació. Però dins dels centres, aquesta realitat també es transforma en una oportunitat per pensar. Els alumnes observen, escolten i interpreten. Veuen els seus mestres que es mobilitzen, que qüestionen decisions i que defensen allò que consideren just. I això, inevitablement, educa.

En paral·lel a aquesta realitat, la Coordinadora del Voluntariat d’Osona, conformada per una seixantena d’entitats sense ànim de lucre, conjuntament amb 23 centres d’Osona i amb voluntat de seguir incrementant la xifra, impulsen el programa Escola Solidària. Es tracta d’una iniciativa que aposta per formar alumnat en la solidaritat i que sigui crític, capaç d’entendre les desigualtats i d’implicar-se activament en el seu entorn. 

Podrien semblar dos escenaris separats: d’una banda, el treball educatiu amb l’eix de la solidaritat; de l’altra, la protesta laboral dels docents. Però aquests dies, a molts centres educatius, totes dues dimensions es toquen. La realitat entra a l’aula. Perquè la vaga no és només una qüestió salarial,  per la pèrdua del 25% del poder adquisitiu. És també una reivindicació sobre les condicions en què es du a terme l’educació: ràtios elevades, aules massificades que no permeten atendre l’alumnat, manca de recursos, dificultats creixents per atendre la diversitat, increment de la burocràcia, demanda d’incorporació de més educadores socials. En definitiva, un debat profund sobre qualitat i equitat, això connecta directament amb els valors que promou l’Escola Solidària. Si educar en la solidaritat implica entendre les desigualtats, les mancances i posicionar-s’hi, la situació actual esdevé una oportunitat pedagògica. Els alumnes no només poden parlar de justícia social, sinó observar com es manifesta en el seu propi entorn més immediat. La teoria i la pràctica es troben. Què és just? Qui decideix? Què passa quan un col·lectiu considera que no se’l tracta bé? Quin paper té la protesta en una societat democràtica? Són preguntes que aquests dies prenen cos i que poden generar aprenentatges profunds.

El programa Escola Solidària és pioner, i tal com s’està desplegant a Osona, insisteix precisament en això: incorporar la reflexió com a part essencial del procés educatiu. Treballar amb entitats socials, conèixer realitats diverses, però també desenvolupar una mirada crítica davant el que passa a l’entorn més proper. Entendre que la solidaritat no és només una acció puntual, sinó una manera d’estar al món.

En aquest sentit, la vaga pot esdevenir una experiència educativa en si mateixa. No com una interrupció del procés d’aprenentatge, sinó com un element que convida a pensar. Una situació real que obliga a posicionar-se, a escoltar diferents punts de vista i a construir criteri propi. No es pot educar en la justícia social mentre es normalitzen condicions educatives precàries. No es pot parlar d’equitat a l’aula sense mirar què passa dins del sistema que la sosté i no es pot demanar als alumnes que siguin crítics si l’escola evita confrontar els seus propis límits. Així doncs, potser la lliçó més rellevant d’aquests dies és aquesta: que la solidaritat no és només un valor que s’ensenya, sinó una pràctica que també s’ha de defensar i que, sovint, aquesta defensa no és còmoda. Potser el repte no és només mirar cap enfora, sinó també saber llegir el que passa a dins. Perquè, de vegades, les lliçons més importants no estaven previstes al pla d’estudis, però són les que deixen més empremta.