Marina Geli Fàbrega

Mrtgessa. Directora General Facultat Medicina. Coordinadora Centre Estudis   Sanitaris i Socials UVic-UCC

Immersos en una societat global on la incertesa, el desassossec sistèmic, els lideratges autoritaris o populismes són els referents. La recerca del sentit de la vida de les persones esdevé difícil i, sobretot, entre els joves. Cal aferrar-nos en allò que està en les nostres mans i actuar i  viure; si no esdevindrem simplement  espectadors o clients. 

La crisi a l’Iran, la decisió política de Trump impacte en el preu del gasoil, de la benzina, de la cistella de la compra. La invasió bèl·lica de Rússia, liderada per Putin, a Ucraïna o la pandèmia reforça el fatalisme que el nostre destí no està en les nostres mans i la desesperança es converteix en inacció.

Si analitzem Catalunya amb dades demogràfiques, econòmiques o d’identificació amb la llengua pròpia del país veurem la complexitat. La població de Catalunya ha passat de 6 milions de persones l’any 1995, a 7 milions  l’any 2005, als 8,2 milions actuals, que suposa un increment del 33%, amb un 18% de persones nascudes a l’estranger. La societat catalana és una de les més longeves del país i amb la natalitat més baixa. 

L’economia productiva catalana és diversa, però amb un pes rellevant de les activitats terciàries. El sector agrari representa el 0,9% del VAB (valor afegit brut), inferior al 3% d’Espanya  i de la mitjana europea. La sequera i l’increment del preu de l’energia i la competència la fan fràgil. Però a Catalunya el sector alimentari (primari, secundari i terciari) és molt potent. El 19% del VAB és industrial, en la mitjana europea, però s’enfronta a reptes de competitivitat i d’alentiment de l’economia europea i potser mundial. El sector de la construcció, després de fortes caigudes en la darrera crisi financera, representa un 4,8% VAB. El sector terciari de serveis ja representa un 75,4% de l’economia productiva catalana.

El turisme estranger assoleix rècords històrics (20 milions de turistes estrangers dels 32 milions de turistes totals a Catalunya l’any 2025) i comença a tensionar la societat catalana. El sector de comerç, hostaleria i transport té un pes important, superior a la mitjana espanyola europea. L’ocupació creix i fa un efecte crida. L’atur és del 8%.  En volum l’ocupació que més s’incrementa és amb salaris baixos, però també professions qualificades sanitàries o informàtics (més de 50% dels col·legiats mèdics en els darrers anys són estrangers o el creixent fenomen d’expats).

Els canvis accelerats en darrers anys de la població catalana i la globalització fan que la llengua pròpia del país, el català, estigui en risc. La identificació social del català és només del 30% i l’ús social del 33%. L’ús habitual de català és del 24% a la Barcelona metropolitana, del 59% a la Catalunya Central o del 45% a les comarques gironines. 

Segons el baròmetre sobre religiositat i pràctiques d’espiritualitat a Catalunya el 51% dels catalans  no tenen identitat religiosa, però les pràctiques espirituals diverses creixen.  Els nascuts a Catalunya declaren no tenir identitat religiosa, amb nombre més alt entre els nascuts a l’estranger. Les pràctiques religioses són més freqüents entre els islàmics i catòlics nascuts fora d’Espanya.

Aquests canvis demogràfics i socioeconòmics han portat fragilitats en el sistema educatiu, sanitari, de serveis socials, d’habitatge accessible, de mobilitat i han generat majors desigualtats (1/3 nens a Catalunya viu en pobresa i 24% de les famílies tenen risc exclusió social).

El coneixement del context és important i caldria configurar una majoria que practiqui i reclami bona gestió amb mirada des de l’humanisme. La proximitat dels barris, de pobles i ciutats són les que més visualitzen les dificultats i són alhora les que haurien de tenir més recursos i instruments per millorar la vida. De la gent i els espais urbans. La proximitat permet  sinergies entre els governs locals i la societat civil. Catalunya  és forta en societat civil compromesa, en entitats i en voluntariat en tots els àmbits.

Els estats més descentralitzats, amb una forta despesa pública gestionada per ajuntaments o mancomunitats de municipis, aconsegueixen millor qualitat de vida i cohesió social.

Davant de tanta complexitat i incerteses  trobem  en la proximitat el sentit de les nostres vides. Com deia Samuel Beckett en Tot esperant Godot: ‘pensem que som la humanitat’. Tot i que Godot mai apareix, l’esperança continua. Amb ella la humanitat gestiona la incertesa.