estrip’s 34

Ja hem perdut el compte de quina fase estem vivint de la pandèmia i això només vol dir que hi ha una necessitat endèmica de mantenir la por entre la ciutadania i coartar les llibertats individuals. L’efecte fase, acompanyat de normatives contradictòries i incoherents, ha posat de manifest una ensenyança que ens havien transmès des de petits i que està associada a la rondalla ‘El pastor mentider’: Que ve el llop, que ve el llop! La gent del poble, que era molt solidària, va acudir corrents a ajudar-lo amb branques, forques, escopetes i tot el que podien agafar. Però quan van arribar van veure que el llop no hi era. El pastoret reia divertit per sota el nas… El llop sempre acaba arribant i el mentider hauria d’aprendre la lliçó i demanar perdó, però això no passa mai. L’administració, el nostre pastoret mentider, vol donar lliçons a tots els col·lectius i marca unes directrius que massa sovint van en contra dels afectats, quan el seu paper hauria de ser sempre el d’acompanyar, facilitar i donar servei.

Ara estem, segur, en fase desconcert i això és especialment perniciós. Per una banda, ens adverteixen del llop i per altre no posen els mitjans per aturar-lo. Volen compromís, però ens deixen sols davant l’adversitat o, pitjor, ens ofeguen de promeses que s’acaben incomplint i diluint en el temps. Els ajuts derivats de la Llei de la dependència, per exemple, són una burla continuada. I aquestes accions, aquesta manera d’actuar, aquest incompliment constant dels compromisos ha calat en la societat actual i ja no té importància la paraula donada o allò que alguns deien tant català, una encaixada de mans significava un compromís que ningú que volgués ser una persona d’honor no era capaç de rompre.

El voluntariat està passant un moment complex, que té molt a veure amb aquesta percepció que la nostra societat té de la paraula compromís. Les entitats del nostre entorn, en general estan satisfetes de la resposta social davant d’accions puntuals. Organitzar un esdeveniment i aconseguir participació altruista per aquell moment no és especialment conflictiu, ara, aconseguir el compromís per un llarg període és una epopeia. Les planificacions anuals són una entelèquia i les grans entitats comencen a assumir que un compromís trimestral ja és un èxit de gestió. Ara s’acosten dos grans esdeveniments d’aquests puntuals i que ens deixen a tots amb el cor ample i la satisfacció del deure solidari acomplert. El Gran Recapte a mig novembre tornarà a ser un referent i ens voldrem comparar amb la resta de l’Estat espanyol. I ja no diguem de la Marató de TV3, aquest any amb el focus a la salut mental. Ens cal fer un tomb, i recuperar el valor d’algunes paraules i tenir cada dia més present que n’hi ha que no poden anar separades: solidaritat i compromís.