estrip’s 43

Diuen que el bonisme està de moda. Temps ha, eren propostes que sorgien dels partits d’esquerres, perquè pressuposava una conducta basada en la creença que els problemes es poden resoldre a través del diàleg, la solidaritat i la tolerància. Però en l’actualitat el bonisme no té color i, amb les extremistes opcions habituals de banda, tothom vol ser bo o, fet molt diferent, que li diguin que és bo i que fa coses bones. De fet, l’Estrip és la revista de les bones notícies i amb la voluntat de seguir-ho sent, de seguir explicant tot allò de bo que es fa i que pensem que cal fer-ne difusió, perquè l’objectiu és de taca d’oli, que ajudi a obrir els ulls i que faci d’estímul replicador per aquells que tenen en somort les capacitats de fer bones accions en benefici d’una comunitat global.

En aquest sentit, hauríem de donar molt valor a l’acte d’investidura d’Òscar Camps, fundador de l’ONG Proactiva Open Arms, com ‘doctor honoris causa’ de la Universitat de Vic, que es va celebrar el 23 de juny a l’Aula Magna. Allà es van dir molt bones paraules, molt sentides, i les emocions feien anegar els ulls de molts presents. Camps va considerar el seu homenatge com una excusa per «insistir en l’aliança entre el coneixement i l’acció, entre l’esfera acadèmica i els defensors dels drets humans que treballem al terreny, dia a dia. Com és possible que en ple segle XXI es continuï qüestionant la necessitat de salvar una vida?». També va subratllar que cal «formar les noves generacions amb capacitats crítiques, amb la visió d’una societat més justa i igualitària» i va fer una crida a la Universitat a mantenir un compromís «per un model educatiu fonamentat en l’empatia, en la fraternitat, en una ètica que consideri valuosa la informació i el coneixement, però que també defensi el valor d’una vida humana per sobre de totes les coses». Durant l’acte van ressonar paraules com «és la Universitat que assumeix uns compromisos ineludibles», el mateix rector de la UVic va apuntar que l’homenatjat «és un referent» i que amb aquest acte la Universitat «assumeix els valors i l’exemple de vida compromesa amb els més necessitats com a propis». 

Doncs això, el bonisme no ens serveix si és només un indicatiu momentani d’un atac de consciència. Ni el voluntariat si significa una acció aïllada, beure puntualment en un oasi de bonisme, i seguir en el format de vida consumista i egoista, que obliga a buscar primer la satisfacció personal, amb l’argument que si nosaltres estem bé, tot serà més senzill, fins i tot ser bons amb els altres. El voluntariat requereix compromís i això va tan enllà com convertir-ho en actitud de vida i prioritzar la felicitat dels altres.