estrip’s 45

Amini Masha, una jove de l’Iran de 22 anys, va ser detinguda dimarts 13 de setembre per l’anomenada Policia de la moral per considerar que portava mal posat el vel islàmic, i va ser traslladada a una comissaria per assistir a una hora de reeducació. Va morir divendres 16 a l’hospital on va arribar en coma després de patir un atac de cor, que les autoritats han atribuït a problemes de salut, fet rebutjat per la família. La mort d’Amini, que segons testimonis presencials, va ser colpejada mentre estava dins una furgoneta policial, ha desfermat un munt de protestes al seu país, amb morts i detinguts, i arreu del món. Dones iranianes que lluiten per les seves llibertats i exigeixen la fi del vel obligatori i dones d’arreu del món que mostren públicament la seva solidaritat amb el gest simbòlic de tallar-se un floc de cabells.

L’assassinat d’Amini no és un fet aïllat, ni les protestes són per una mort ‘accidental’. La repressió que pateixen les dones a l’Iran és històrica, des de l’inici de la revolució que va enderrocar el Xa de Pèrsia i que va convertir l’Iran en una república islàmica, on se celebren eleccions, però que viu sota el jou de la religió. És la perversió dels estats religiosos que sempre es converteixen en dictadures i acaben imposant, a força de suplicis i fins a la mort, les seves veritats. A Occident, moltes ‘famoses’ s’han tallat un floc de cabells per fer pública la seva solidaritat vers les dones iranianes, televisió i xarxes socials en van plenes a vessar, però poc hi ha més enllà d’aquest aparador, cap iniciativa trencadora per posar contra les cordes un estat islàmic i amb recursos nuclears.

Poc ens deixaran fer per evitar més morts com la de l’Amini, concentracions, manifestacions i flocs de cabells per terra serà la tímida resposta més enllà de les fronteres de l’Iran, només de cor podrem seguir la lluita d’unes dones valentes que no tenen por d’arriscar la vida per la seva llibertat. Només la seva capacitat de sumar i resistir pot fer trontollar l’estat islàmic. La rebel·lió de les dones només la podran intentar aturar-la amb sang i repressió, però la seva fortalesa és també la seva condició de dona, només hi ha demà amb elles.

Els darrers mesos hem patit la incapacitat pròpia i dels governants occidentals d’aturar una guerra, els preus s’han disparat i la pobresa entra cada dia per més portes. Hem estat solidaris amb els refugiats, però incapaços de prendre i articular mesures per frenar ni guerra, ni pobresa. Les dones iranianes són avui un exemple de rebel·lió contra la injustícia, però no tenen por. I aquest és un virus que només es vacuna amb l’exemple de la valentia, avui les dones iranianes.