Lola Muñoz i Vilaseca

Impulsora i portaveu d’‘Els Estels Silenciats’

Faig una mirada enrere i m’adono que aviat farà tres anys del fatídic dia, el 13 de març de 2020, en què les nostres vides es veuen atrapades per la por i la incertesa d’una situació que ha tingut un impacte mundial. La plataforma “Els Estels Silenciats” neix per un canvi de protocols injustos i inhumans en el règim de visites per la situació de la Covid-19, però vam decidir quedar-nos, i no sobren les raons. La dedicació constant i diària, per una set de justícia, fa possible que la lluita es mantingui activa, sense decaure, tal com ens vol l’administració: cansades, silenciades i derrotades.

El govern català fa anys que parla d’un canvi de model que no arriba. Tota persona que coneix una residència des de dins sap que les persones que hi viuen els manca dignitat i humanitat, i no perquè el personal no intenti fer la seva feina, un personal que té una situació laboral extremadament precària, un sistema que permet explotar-lo fins al punt de viure coaccionat i amb por a perdre el lloc de treball si expliquen què passa a dins o si es rebel·len, així ens ho expliquen molts testimonis que es posen en contacte amb nosaltres per explicar-nos realitats i, tots, sota un denominador comú: ens demanen l’anonimat per por a les represàlies.

En tot el temps que portem per dignificar la vida de les persones que viuen a les residències hem après que l’administració, amb qui hem mantingut més d’una reunió, no té gens d’interès a canviar la situació actual a les residències, molt menys les patronals i les empreses que en treuen una gran rendibilitat.

Cada sis setmanes la nostra plataforma es desplaça davant d’una residència catalana exigint el que tres partits polítics han impedit: una comissió d’investigació per saber què va passar a la primera onada, volen silenciar les ordres que es van donar de NO derivar als residents als hospitals tot i haver-hi places lliures. Assenyalem a ERC, a JxC i al PSC per votar-hi en contra, per haver impedit que es depurin responsabilitats, els assenyalem i els farem escarnis fins a fer justícia, perquè la vida de les persones grans són tan valuoses com la resta de ciutadans.

La nostra plataforma ha participat dins l’estudi impulsat per la UVic-UCC sota el nom “ResiCovid19”, un estudi que treu a la llum l’impacte de la Covid a les residències de Catalunya de manera transversal, tenint en compte: residents, professionals i familiars. El 7 de novembre dos membres de la coordinació vam poder assistir a la jornada a on es van presentar les conclusions de l’estudi. Tret de dos punts que ens va sorprendre, la resta va servir per confirmar que tot el que anem reivindicant com a plataforma és exacte al que vam escoltar en veu de reconeguts investigadors i professionals del sector: unes ràtios de personal molt per sota del què hi hauria, molt estrès emocional per part del personal, poca dignificació i capacitat de decidir de les persones què viuen a les residències, un model residencial molt llunyà al model AICP, etc.

El punt que ens va impactar i que desconeixíem és que hi va haver residències que van fer ús de robots per intentar minvar la soledat i l’aïllament dels residents. Quan vaig escoltar això, en condició de familiar, vaig sentir ràbia i impotència. Quina societat volem que sigui capaç de permetre aquesta deshumanització? Les persones vulnerables necessiten estar al costat dels qui estima. Que el nostre familiar estigui a una residència per dependència, no significa que deixa de tenir els seus drets com a persona, menys prohibir-nos estar amb ells a la darrera etapa de vida.

Al final de la jornada es va traslladar als responsables la necessitat de dignificar i humanitzar a les persones, paraules que nosaltres no parem de repetir, i mentre escoltàvem això, el mateix dia, sabíem per un professional de residència, que portaven 10 dies aïllant, per ordres de la direcció, a una senyora per ser positiva, asimptomàtica, TANCADA a l’habitació. Una persona que plorava i demanava sortir de l’habitació: INJUST!

Volem estudis, volem investigació, tot i que no ens ha aportat res del que anem dient, nosaltres ho sabem per experiència pròpia. El que no volem, són estudis que no serveixin per canviar, per no forçar als responsables a dignificar la vida a les residències.

La lògica, l’empatia, donar valor socialment a la “VELLESA”, estalviaria moltes situacions de maltractament cap a persones que la societat abandona amb el seu silenci, que l’administració deixa en mans de fons voltors i que aquests maltracten directament a persones perquè el benefici i la qualitat humana no van lligades de mans.

Seguirem als carrers, davant de residències fins que el model residencial sigui una realitat, fins que la dependència deixi de ser un negoci i fins que es doni valor a tot el que fa referència a la dependència, a les persones afectades i als professionals.