estrip’s 65

La piràmide de població és la gràfica que representa l’estructura segons sexe i edat d’una població. Permet observar fenòmens demogràfics com l’envelliment de la població, el predomini d’un grup d’edat, els equilibris entre sexes o la possible evolució de la població representada (creixement ràpid, creixement lent, estabilitat o disminució de la població). Un cop d’ull ràpid a les piràmides de l’Estat, de Catalunya, d’Osona i dels nostres municipis ens indica clarament que les línies de persones menors de 45 anys es van escurçant i que la piràmide s’està invertint. Cada dia menys persones hauran de sustentar i mantenir a més persones, pensionistes i menors. Això, ens auguren els experts, és insostenible i la nostra societat del benestar farà fallida, tal com la coneixem ara.

Tenim, també, algunes dades que cal tenir en compte i valorar. Les persones jubilades han cotitzat al llarg de la seva vida uns diners que, si els poguessin recuperar, els serviria per pagar la seva pensió durant 12 anys. Aquesta dada és només una mitjana i quan la calculem a nivell personal… doncs hi ha de tot. Només són xifres, però si la jubilació la comptem a partir dels 65 anys i l’esperança de vida per sobre dels 83, vol dir que de mitjana hi ha un terç de la pensió que es percep gràcies a la solidaritat de la societat. 

«A partir dels 60 la gent és més feliç». És una de les conclusions d’un estudi que la Universitat de Harvard fa des de fa 80 anys sobre la felicitat i que assegura que «tothom pot fer girs positius a la seva vida» i que el que marca «una bona vida» és la qualitat de les relacions. Per elaborar l’estudi s’ha seguit de prop la vida de dues generacions d’individus de les mateixes famílies dels Estats Units i s’han fet milers d’entrevistes, a més de recopilar tubs d’assaig amb sang, dades sobre salut física i mental i fins i tot s’han rebut donacions d’alguns cervells. I segueix, és un estudi sense fi que ara està recollint dades amb els fills dels primers entrevistats. Els diners no fan la felicitat… però cal garantir uns mínims, la soledat és molt perillosa i les pantalles en són grans culpables, però per mantenir la felicitat és essencial «la bona forma social», cuidar les relacions socials i entendre que ens necessitem els uns i els altres. 

Avui dia tenim grans experts en tots els camps i propostes de fórmules màgiques en tots els àmbits. Però ni tenim la píndola de la felicitat permanent, ni un salari mínim digne garantit per a tothom. Hi ha actius, però, que cal fer casar. L’administració (que poques vegades administradors i administrats tenen present que l’administració som tots i està al servei de tots!) i els pensionistes. L’administració no té recursos infinits (la piràmide mana) i les necessitats cada dia són més. Treballar i proposar junts és un dret i un deure essencial, i el voluntariat la seva eina.