Joan Turró Calvet

Coordinadora del Voluntariat d’Osona

La societat actual està malalta. Evidentment, em nego a creure’m aquesta afirmació. La realitat és que cada dia està més sana de salut física, però això ha comportat que sigui cada dia més egòlatra i menys compassiva. Hi ha una màxima de vida que s’ha distorsionat i que s’ha convertit en un recurs fàcil per als predicadors mediàtics: Estima’t a tu mateix. Per estimar, per fer el bé als altres has de començar per estar bé amb tu mateix. Que lluny queda de l’estimar sense esperar res a canvi. Ja no em queda temps per als altres, perquè l’obligació d’estimar-me i mostrar-ho m’ocupa tota la jornada.  

La cultura de l’esforç ha fet un gir de 180 graus. I es bolca en el repte personal i en la necessitat de destacar per damunt dels altres. Soc el millor! Aquesta és el nou lema social. I amb ell, el desencant absolut de la vida. Quina merda! El fracàs no pot existir, perquè la societat t’estigmatitza i llavors arriba el refugi de les grans mentides i de l’addicció als missatges populistes i extremistes que sempre troben culpables externs a qui assenyalar. Quan difícil és posar-se davant del mirall per assumir responsabilitats.

Ens diuen que el món és digital. Que sense la tecnologia no hi ha vida i que el futur és dels robots i la intel·ligència artificial. Però, també podran substituir el que sento quan rebo una abraçada de la Minerva, de la Laura o d’en Marc a mig entrenament d’hoquei adaptat? Resoldrem la manca d’habitatge amb un clic digital?… No a curt i mitjà termini, encara necessito en Narcís per adobar les goteres i en Jose perquè l’aixeta deixi de degotar.

Paguem i paguem. Cada dia més. Res a veure els impostos que pagaven els nostres pares amb la situació actual. Han millorat en la mateixa proporció les prestacions que ens arriben de l’Administració? Ens queixem que el tren de rodalies està encallat a mitjans del segle passat i que les pensions cada dia que passa perden valor. Però ens toca recordar que l’Administració és cosa de tots, que els que la fan anar els hem escollit nosaltres i que podem canviar-ho tot si volem. Però és bo fer memòria, reflexionar un xic i escoltar els savis, encara que ens diguin que els jubilats han de ser proactius! Quan diuen que ja han cotitzat durant la seva vida laboral i que han de tenir una prestació digna fins al dia del seu traspàs, els recorden que, segons les xifres oficials, el que ha aportat un treballador a les arques de l’Administració només garanteix la prestació que percep durant una dotzena d’anys, més enllà cobren la pensió gràcies a l’esforç dels assalariats del moment.

Hem de ser el màxim d’exigents i creure en la solidaritat de les persones, més que en la dels territoris, perquè si aquests dies ens recorden la solidaritat forçada del que aportem i rebem com a catalans, també és de rebut fer l’exercici de posar sobre la taula el que reben i paguen els ciutadans a partir del municipi on viuen, la comparativa potser és encara més escandalosa.

El model actual de societat està en crisi i la por ens tenalla. Ens fan creure que el món està dividit en bons i dolents i ens obliguen a prendre part o estar en silenci compungit. Pel novembre hi ha eleccions als Estats Units i diuen que el Donald Trump és el dimoni en persona, no oblidem que ja va ser president, i que la seva rival a les eleccions, Kamala Harris, és l’actual vicepresidenta d’un govern que està recolzant les guerres a Ucraïna i a l’Orient Mitjà, perquè són un gran negoci. Ens toca fer memòria. Quan es parla de perdonar, no vol dir oblidar. Els testimonis de vida ens han de servir per intentar fer-ho millor. I el model social que ens toca recuperar s’ha de sustentar, també, sobre les vivències dels nostres pares, avis i més enllà. Quan la fortalesa de la comunitat era el bé comú i la prioritat era donar suport als més necessitats i a aquells que tenien un greuge puntua. És el dibuix d’un passat idíl·lic, però amb moltes llacunes. Cert. Però avui ens toca aprendre d’aquelles bones accions i reescriure un camí millor.

L’Administració està en col·lapse, és hora de recuperar l’essència de la comunitat, d’entendre que sense el suport de la gent del nostre entorn no podem millorar. Que el nostre món no el dissenyarà la intel·ligència artificial, ni aconseguirem res sense l’esforç col·lectiu. És hora d’obrir portes i deixar que entri l’aire fresc i surti al carrer la nostra voluntat de millorar la salut del nostre entorn i de la nostra gent més necessitada. No vull somiar que només amb un clic podré fer realitat els meus desitjos, que tindré un cotxe volador o una pastilla que em doni la felicitat. M’agrada més pensar que tots els diners que ara es malbaraten en accions que no vull, que ploro i denuncio com les guerres. Us imagineu què hauria passat a Ucraïna si tots els diners que s’han gastat en armes i destrucció més els que s’invertiran a reconstruir es destinessin a la Pau? Exemples de pèssimes decisions les tenim a tocar de casa, accions i diners malbaratats que només provoquen desànim. Podem canviar-ho? És un esforç de tots, però no és suficient. Millorar els serveis i prestacions actuals és un pou sense fons, és una lluita sense fi. I requereix l’esforç i la suma de molts. També són ganes de voluntariat, perquè, al costat de casa, també hi ha parcel·les per a tots els gustos i de totes les mides per conrear. És l’hora del voluntariat, d’estimar sense esperar res a canvi, d’entregar-te als altres, de voler fer un món millor i rebre a canvi, potser, només una abraçada. No he trobat res comparable en el món material.