Francesc Mateu

@fmat

Fa quatre dies tots ens estàvem desitjant bon any i felicitat i fèiem bons propòsits empesos per la dinàmica dels dies. Però passada la boira ensucrada de Nadal i Cap d’Any, i tornats a la feina, aixequem el cap i la veritat és que enlloc no trobem notícies per llevar-nos cada dia amb il·lusió.

El dia que surti aquest Estrip, Estats Units tindrà un president i tot un equip de govern que no hi ha per on agafar-lo. A Ucraïna no sembla que es pugui desencallar el conflicte. A Palestina, el govern d’Israel continua la seva política de destrucció i mort. I parlo de Palestina perquè imagino que de Myanmar, Iemen o Sudan no us arriben les notícies del que estan patint. 

L’extrema dreta continua guanyant espai de poder i governs difonent missatges falsos que no sabem parar i esparracant una societat promovent una cultura tòxica de confrontació entre persones. En l’àmbit estatal els grans partits són incapaços de seure per veure com es poden atendre els menors que han arribat a les illes Canàries o per aprovar un pressupost o per legislar sobre temes realment importants i al servei dels qui més ho necessiten. A València les morts per la DANA sembla ser que no tindran responsable. Continuen morint dones assassinades només per ser dones, i totes les televisions segueixen cosificant les dones en les campanades de Cap d’Any. 

Ni en l’àmbit espanyol ni en el català, ningú no és capaç d’abordar el problema de l’habitatge amb contundència i celeritat. A casa nostra ens costa veure polítics de nivell capaços d’afrontar els problemes que ens afecten a tots en el dia a dia.  Si a això hi afegim que tots coneixem algú proper a qui han diagnosticat un càncer, o tens un fill amb problemes importants o no sabem com fer-ho per cuidar pares grans i dependents, ja tenim la cirereta del pastís. Podria continuar. I vosaltres també perquè la llista del que cada dia ens descoratja és inacabable.

Què hem de fer davant d’aquesta allau de coses que ens superen i que aparentment no és a les nostres mans solucionar-les? Com podem ser fidels a un dels darrers missatges de l’Arcadi Oliveres quan ens deia que no tenim dret a perdre l’esperança?

Doncs és complicat, perquè les nostres mirades són totes a curt termini. Voldríem poder fer alguna cosa concreta que arreglés alguna cosa específica. Però, probablement per a la immensa majoria dels temes exposats, això no és possible.

Què fem doncs? Acceptem que tot plegat és imparable i ens dediquem a altres quefers? Acceptem la realitat com és i intentem sobreviure? Apaguem la tele i la ràdio per ignorar-ho i estar més tranquils?

Ja us anticipo que no hi tinc la solució. Tampoc tinc una botiga d’esperança, ni una estratègia per abordar la insolidaritat i la inhumanitat, ni encara menys una recepta per parar les “notícies falses” i la manipulació de la ultradreta. Si la tingués, moltes entitats i potser fins i tot algun govern m’haurien contractat.

Només puc suggerir-vos que feu una mirada a mitjà i llarg termini. Aquesta onada, un dia o altre passarà. Si quan hagi passat no queda res, no queda cap fonament de res, no hi ha testimonis de coherència o no hi ha exemples de resistència, potser sí que tot el que s’ha destruït serà irrecuperable.  Si, contràriament, molta gent mantenim lluites, valors, discursos, actes testimonials, actituds i compromisos, quan passi l’onada, nosaltres o els qui ens prenguin el relleu tindrem on aferrar-nos per continuar.

Conservem, doncs, l’esperança, no pensant que el que fem aquest 2025 arreglarà alguna cosa en concret. Conservem-la amb la certesa que mantenint la lluita i totes aquestes actituds i compromisos, nosaltres o els qui els que vinguin després podrem construir un món millor quan bufin vents a favor. Totes aquestes polítiques i tots aquests esdeveniments tenen porten a la desesperança i deixen erma la terra perquè mai més no hi creixi res. I això ho hem d’evitar tant com puguem. Individualment, no hem de defallir, i col·lectivament hem de fer xarxa.

És important recordar que l’esperança no és la convicció que aconseguirem alguna cosa, sinó la certesa que, mantenir la lluita té sentit per si sol, independentment del resultat final. Bon 2025 i següents!