Joan Roca

Mestre jubilat i escriptor

Segurament, si hagués de triar un dels valors que durant la meva etapa com a mestre vaig tenir més present i vaig procurar inculcar als alumnes amb qui vaig compartir quatre dècades de tasca docent, hauria de dir que l’altruisme. Fins i tot a l’escola vam establir el “Dia del Voluntariat”, una jornada que permetia a tots els nois i noies de l’etapa d’ESO tenir una experiència real de treball voluntari amb finalitats socials i que s’arrodonia amb la participació en xerrades en què diverses persones responsables d’entitats i associacions d’Osona els explicaven els seus objectius i les tasques que realitzaven. 

Segur que es tractava només d’un granet de sorra en la immensa tasca de contribuir a crear una societat més amable, justa i solidària, però vull creure que algunes de les llavors que vam plantar deuen haver germinat. És probable que alguns d’aquests nois i noies exerceixin ara com a joves voluntaris (i no tan joves també, perquè els meus primers alumnes ja han complert 60 anys) en diverses entitats de què conformen el ric teixit associatiu del nostre país.

I és d’aquestes iniciatives populars de les quals ens hem de refiar perquè no podem esperar que els poders públics arribin a satisfer totes les necessitats individuals i col·lectives, perquè ja han deixat palesa la seva ineficiència en camps tan essencials com el transport públic, l’educació i l’habitatge. 

Sempre he tingut ben presents els mots de J.F. Kennedy en la seva presa de possessió com a president dels EUA: «No preguntis què pot fer per tu el teu país, pregunta què pots fer tu pel teu país».  I aquí penso que caldria afegir-hi: «I posa’t a fer-ho!».

Perquè el voluntari és una persona dinàmica, emprenedora, responsable i disposada a assumir compromisos, que passa a l’acció per convicció personal i sense esperar res a canvi. Això és d’una grandesa moral extraordinària i acaba fructificant en les persones, l’entorn, la comunitat i la societat en general. 

No negaré la possibilitat d’exercir aquest voluntariat des d’una opció personal i individual, però la possibilitat de realitzar-lo dins d’una de les múltiples organitzacions i entitats sense ànim de lucre que ens acullen a mans besades permet una millor diagnosi de les necessitats i, per tant, una coordinació d’esforços que garanteix l’efectivitat de les actuacions. 

A títol personal, us haig de dir que a banda de la convicció íntima que ha guiat els meus passos durant tota la vida, en arribar el moment de la jubilació he sentit la ineludible necessitat de retornar a la societat almenys una mínima part de tot allò que he rebut en l’exercici de la meva professió. 

Els qui hem tingut el goig i la immensa sort de poder treballar amb adolescents durant tota la vida, hem sigut una mica “vampirs” perquè hem pogut pouar del seu optimisme, la seva empenta, la seva energia, i això ens ha mantingut desperts d’esperit i amb ànims de lluitar per la millora d’aquesta societat. I quan aquesta etapa arriba a la seva fi, com ens en sortim?

Doncs us puc assegurar que la tasca de voluntariat m’omple en la mateixa mesura que ho feia el meu exercici docent. Em sento útil i no escatimo temps ni esforços en posar les meves capacitats al servei de qui ho pugui necessitar. La satisfacció íntima que això m’aporta m’ajuda una cosa de no dir. Altrament, quin sentit podria donar a la meva vida? 

És per aquest motiu que agraeixo sincerament l’acollida que els companys i companyes de la Junta d’Osona Contra el Càncer m’han dispensat en passar a formar part d’aquest col·lectiu on penso exercir com a voluntari mentre m’acompanyin el seny i la força.