estrip’s 39

La solidaritat quan prima el color, el sexe, la procedència o qualsevol diferència deixa de ser-ho i es converteix en un exercici de sectarisme, és a dir d’intolerància, discriminació i odi. Si immediatament parlem de refugiats ucraïnesos, això ja comença a trepitjar dits de poll, perquè és políticament incorrecte i cal mantenir les aparences per damunt de tot. L’aparador de la solidaritat ha de seguir impol·lut i no volem mirar sota el taulell, on amaguem tot allò que no convé a la decència col·lectiva. Primer punt, les víctimes de la guerra europea que té per escenari Ucraïna es mereixen tot el nostre suport, sense més límits que la nostra capacitat de donar sense esperar res a canvi.

Dit això, ja ens podem rentar la cara i treure’ns les lleganyes dels ulls. Ens toca mirar més enllà d’Europa. No ens hem cansat de repetir que som globals que el nostre marc de referència és el món. La justícia ha de ser global i les actuacions contra el canvi climàtic no tenen sentit si no s’encaren amb actuacions globals. I les guerres, independentment del territori on es lliurin, generen refugiats i no podem admetre que aquesta condició o qualsevol d’altre suposi que hi hagi de primera, de segona… i, malauradament, molts d’invisibles. 

Ara ens toca obrir portes, però no s’hi val a posar-hi ‘porters de discoteca’ que vagin acotant l’entrada pel to de pell, la vestimenta, les sabates, el carnet de vacunació o alguna dada de procedència. Ens toca lluitar contra l’excés d’informació, perquè acaba generant desinformació. Les argumentacions dels bàndols en conflicte són sempre qüestionables, perquè cap d’ells pot tenir la veritat absoluta, la qual sempre està allunyada dels taulers terrenals de discussió. La convivència és un exercici de complicitats en el qual tots els participants cedeixen una part de les seves vindicacions pel bé comú, per viure en pau i amb equitat.

Aquests dies ens toca ser espectadors i tot sovint protagonistes d’accions puntuals de solidaritat. Les llàgrimes d’emoció i d’empatia cap aquestes petites proeses ens acosten a vivències d’un orgull comunitari que vam viure en temps de pandèmia. El voluntariat i la solidaritat ens van ajudar a superar uns episodis que encara cremen en el nostre interior. La mort i la soledat van fer estralls, però la resposta social ens va permetre seguir endavant en la lluita contra la por. La guerra d’Ucraïna la tenim a tocar, hi ha valents que han anat amb cotxe a recollir refugiats a peu de frontera, i les mostres de suport cap als ucraïnesos s’està traduint en aportacions infinites de material, de diners i d’habitatges per intentar que la fugida tingui un final feliç, de braços oberts i d’amor. Però és molt important entendre que aquestes accions han d’acabar amb un compromís i que no hem de deixar ningú al marge.