Guillem Gallifa

Al meu poble hi ha dos nois. L’un passa de la quarantena; l’altre està a pocs anys de la jubilació. El primer treballa d’educador amb nens i joves i, a més, fa hores extres com a entrenador d’un cert esport en un club privat. L’altre és jardiner i, acabada la jornada, entrena per gust, com una mena de voluntariat, els joves del poble en la mateixa modalitat esportiva que el primer.

Fa uns dies debatia això amb un amic. Bé, de fet debatíem un altre tema, però aquest se’m va aparèixer com una revelació en el transcurs de la conversa. I aleshores em va venir una pregunta potser filosòfica, per bé que el tema al qual es refereix ha estat poc explorat en la història de la filosofia -que s’ha preguntat ostentosament per l’origen i la causa de la vida, de l’ésser, del coneixement…- però se’m va acudir preguntar-me per un aspecte que frega molt més de prop la quotidianitat: què és treballar?

L’etimologia del càstig

Una hipòtesi de l’origen etimològic d’aquesta paraula és que prové del llatí vulgar tripaliare (‘torturar’), derivat de tripalium (‘espècie de cep o instrument de tortura’). Una altra accepció es refereix a “tres bastonades”: les que donava l’amo a l’esclau quan aquest no el complaïa. Estic segur que molta gent subscriuria aquest sentiment subjacent que els provoca l’acte de treballar. Aquesta visió del treball com a càrrega ens recorda el que deia Hannah Arendt a La condició humana: el “treball” era, per als antics, l’esforç penós per sobreviure, una activitat que ens lligava a la necessitat biològica i de la qual els ciutadans lliures volien escapar.

El binomi trencat: Treball i Sou

Però tampoc vull anar tan lluny. En el marc de la conversa amb aquest amic, ell es va referir a una tercera amistat en comú, un company amb qui havíem estudiat i que ara es mou per les altes esferes de la política municipal. Va dir d’ell que “tenia una bona feina”. Jo, que el conec amb prou proximitat, puc afirmar que de feinejar, ben poc. El que sí que té és un bon sou, i no una bona feina.

Això em va provocar un cert lapsus freudià en adonar-me que, inconscientment, associem treball a remuneració quan, per sort o per desgràcia, aquest binomi no acostuma a ser complementari sinó que, amb una freqüència creixent, és excloent. Sembla que vivim en l’era dels “Bullshit Jobs”, concepte que l’antropòleg David Graeber va encunyar per descriure aquelles ocupacions assalariades que són tan completament inútils o buides de significat que ni tan sols qui les exerceix pot justificar-ne l’existència, malgrat algunes d’elles estar ben pagades.

I per això penso en aquests dos bons homes del meu poble. I penso també en les reunions d’autònoms i petits empresaris per captar clients a les quals he assistit. Aquestes reunions, més enllà del potencial -i hipotètic- benefici futur, no estan remunerades, naturalment.

Per contra, he pogut comprovar de primera mà com les reunions d’alguns claustres d’escoles o de diversos estaments de l’administració pública, totalment insubstancials pel que fa al contingut, són retribuïdes religiosament com a hores laborables. Aquí la burocràcia esdevé un fi en si mateix, una representació teatral on el salari no premia la producció, ni el servei, ni l’excel·lència, sinó la presència i l’obediència al sistema.

Preguntes sense resposta clara

Davant d’aquests exemples, no puc deixar de preguntar-me: Què determina l’import de la retribució d’un treball? És el valor social, el sacrifici personal o simplement la proximitat al poder?

Dels dos coneguts del poble, quin dels dos treballa: el que cobra per entrenar o el que ho fa gratuïtament després d’una esgotadora jornada laboral? Tots dos? Cap? Només el que rep diners a canvi?

I encara més: qui treballa, l’alt o mitjà funcionari de l’administració que ningú sap exactament què fa (si és que aporta algun benefici a la comunitat), o la voluntària de la protectora d’animals que neteja els gossos tres hores diàries?

(El gènere femení no és atzarós, però ara encetar el meló del treball domèstic i de la maternitat excediria les pretensions d’aquest escrit). Com bé apuntava la sociologia feminista de Silvia Federici, bona part de l’engranatge del món se sosté precisament sobre treballs que el mercat decideix no pagar.

La conclusió a què vaig arribar -el diable habita en els detalls, afirma un proverbi de la tradició- és que cal ser rigorosos amb el llenguatge i expressar-nos amb precisió, perquè la realitat ens diu que la nòmina és sovint un miratge de l’esforç:

No tothom qui cobra, treballa; i no tothom qui treballa, cobra.