Montse Porta

Mestra i directora del projecte Escola Solidària de la COV



p.p1 {margin: 0.0px 0.0px 0.0px 0.0px; text-align: justify; font: 10.5px ‘Helvetica Now Display’} p.p2 {margin: 0.0px 0.0px 0.0px 0.0px; text-align: justify; font: 10.5px ‘Helvetica Now Display’; min-height: 16.0px}
La societat catalana s’escriu amb una forta societat civil, històricament organitzada, que empren i que vol formar part de l’objectiu de crear una societat desenvolupada, equilibrada territorial i cohesionada amb les administracions. La fortalesa del teixit associatiu, majoritàriament de voluntariat, és un exponent preferent conjuntament amb les fundacions. Perilla aquest model social per una visió dicotòmica: sector públic o sector privat?


L’evolució demogràfica i socioeconòmica de Catalunya els darrers segles ens permet identificar els elements claus per l’anàlisi i prioritats socials. El segle XVIII Catalunya tenia 400.000 habitants. El segle XIX arriba a 2 milions. L’any 1970 del segle XX arriba a 5 milions fruit dels fluxos migratoris espanyols, de l’augment de la natalitat i la disminució de la mortalitat, especialment la infantil i el progressiu augment de l’esperança de vida. L’any 1990 Catalunya arriba a 6 milions. Recordem l’eslògan del president Pujol “Som 6 milions” en la dècada dels vuitanta, noranta. L’any 2006, la població era de 7 milions, la Catalunya presidida pel president Maragall. Es consolidava un creixement d’un milió de persones en pocs anys fruit de la immigració estrangera que ha continuat fins avui. La Catalunya actual dels 8 milions és més diversa, més envellida, més metropolitana i més desigual.


L’any 1993 la població de 0-19 anys era del 24,5% i actualment és del 19,5%. La població de 60 anys o més l’any 1993 era del 20,8% en l’actualitat és del 25,6%. Hi ha més persones més grans que joves. L’esperança de vida ha crescut més de sis anys, malgrat la COVID-19 que va produir un augment de mortalitat i disminució de l’esperança de vida durant l’any 2020. Sense els moviments migratoris la població de Catalunya hauria disminuït per la caiguda continuada de la natalitat. Des del 2028 el creixement natural vegetatiu és negatiu, més defuncions que naixements.  L’any 1993 el nombre de persones nascudes a l’estranger era del 2% i avui arriba al 17%. Més del 60% dels catalans són nascuts o són descendents de persones nascudes fora de Catalunya.


La macroeconomia catalana continua creixent, passant en termes de PIB per habitants de 20.535 euros per habitant, l’any 2000 a 34.381 l’any 2022. El risc de pobresa i exclusió és del 24%, superior a la mitjana europea.  La Catalunya actual és menys pagesa, més turística, més de serveis terciaris, relativament menys industrial i consolida la important capacitat exportadora. Els baixos salaris, el preu de l’habitatge, la inflació de productes bàsics, la migració de talent i el major fracàs escolar, malgrat tenir alta oferta ocupació, expliquen el risc més gran d’exclusió i pobresa. El sistema sanitari i educatiu, d’accés universal i finançats per impostos, i un municipalisme fort generen més oportunitats entre les persones amb vulnerabilitat social. I el teixit associatiu, la societat civil organitzada a Catalunya estableix xarxes de suports de proximitat que minimitzen les desigualtats i fa prevenció de la soledat no desitjada i l’exclusió social.


El Catedràtic d’Economia de la Universitat Pompeu Fabra, Dr. Guillem López Casasnovas, en un article publicat a El Periódico el 26 de febrer d’enguany, expressava la seva preocupació per la pèrdua d’interès en el relat públic respecte a la societat civil.  Amb un discurs dominant de més sector públics, menys societat civil. Estem, relata, adquirint un model d’administració invasiva semblant a l’espanyola o francesa.


A Catalunya el sector sanitari, la cultura, el lleure, l’educació, els esports, el suport social, la lluita mediambiental, les segones oportunitats dels infants i joves, per a persones amb discapacitat, s’han nodrit durant molts anys, segles, d’una forta iniciativa privada que vol col·laborar per impulsar el bé comú i fins i tot gestionar sector públic. Catalunya és un país d’associacions, de fundacions, igual que ho és de petites i mitjanes empreses, d’autònoms. Hi ha un discurs imperant d’assimilar el sector públic amb administració pública i que els drets han de ser proveïts per l’administració. La burocratització de l’administració dificulta la continuïtat de l’associacionisme especialment el de voluntariat. La globalització i les grans empreses competeixen amb emprenedors i PIMES. Hi ha un debat molt simplista, binari, de la col·laboració publicoprivada.


Catalunya continua però un teixit associatiu ric, en increment d’entitats. En el registre actual d’associacions del Departament de Justícia hi ha 77.625 inscrites. L’any 2003 hi constaven 41.241 associacions. Els sectors on l’associacionisme és més fort són el cultural, el de la defensa de la llengua i el país, el social, el del lleure, el de salut, el mediambiental i de natura, el d’educació i recerca i el de defensa del territori. A Osona, en el registre de la Generalitat, hi consten 1743 associacions, una de les comarques amb més teixit associatiu de Catalunya per nombre d’habitants. L’any 2003 a Osona hi constaven 887 entitats associatives. Els àmbits culturals, de defensa del català, d’esports, socials, de lleure, mediambientals són on hi ha més teixit associatiu a Osona.


Cal impulsar i debatre la continuïtat d’un model de societat civil forta sense contraposar a unes institucions referents. La col·laboració entre el sector públic i privat aporta valor i més contrast democràtic. La integritat, la transparència i el rendiment de comptes han de ser preceptius tant en el sector públic com en el sector privat i en la col·laboració pública o privada.


Dos exemples de la comarca d’Osona són les associacions de la Coordinadora de Voluntariat d’Osona i la pròpia Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya. La geografia humana del territori seria molt diferent, menys atractiva, cohesionada sense els moviments socials i la col·laboració entre el municipalisme i la societat civil. Les externalitats econòmiques, culturals, socials de la UVic-UCC i del teixit associatiu d’Osona són molt rellevants i estratègiques pel territori.